La primera pedra del moviment independentista

Però el prin­ci­pal atrac­tiu de la vet­llada era Fran­cesc Macià. Algu­nes set­ma­nes abans, en la Con­ferència Naci­o­nal Cata­lana, el dipu­tat de les Bor­ges Blan­ques havia inten­tat convèncer els assem­bleis­tes de la neces­si­tat “d’anar a la cre­ació de l’Estat Català”, però la seva pro­posta havia estat rebut­jada i, en comp­tes d’això, es va crear Acció Cata­lana, un par­tit for­mat per dis­si­dents de la Lliga Regi­o­na­lista. Macià no era un ora­dor bri­llant, però par­lava amb el cor, sense arti­fi­cis. I, d’aquesta manera, acon­se­guia atreure l’atenció dels oients. En el seu dis­curs, va recor­dar els esforços que havia fet “per aco­blar tots els naci­o­na­lis­tes”, tot i haver de llui­tar con­tra “un pes­si­misme des­co­rat­ja­dor”. També va fer referència a l’esce­nari espa­nyol i va remar­car la neces­si­tat d’orga­nit­zar-se “perquè Cata­lu­nya no s’hi trobi arros­se­gada”. El dipu­tat de les Bor­ges va afir­mar que calia “aixe­car l’ideal edi­fici de la lli­ber­tat de Cata­lu­nya; que cada pedra que s’hi col·loqui sigui ferma per sem­pre, i que quan s’acabés l’edi­fici, hi one­ja­ria dalt de tot l’ense­nya de l’Estat Català”. Es trac­tava de la pri­mera referència a una nova orga­nit­zació que pren­dria com a model l’inde­pen­den­tisme irlandès, el gran mirall en aquells moments. Al final de la seva inter­venció, Macià es va adreçar al públic i, com si es tractés d’un jura­ment de fide­li­tat, va dema­nar: “Esteu dis­po­sats a tre­ba­llar per Cata­lu­nya amb totes les vos­tres for­ces?” La pre­gunta va ser con­tes­tada amb un sí unànime. Alguns assis­tents, a més a més, es van alçar i, amb el braç enlaire, van rati­fi­car el com­promís de “sacri­fi­car-se, si és neces­sari, per la pàtria cata­lana”. L’acte va aca­bar amb Els sega­dors, que la gent va can­tar a cap­pe­lla.

Aquell dia es va col·locar la pri­mera pedra d’Estat Català, el pri­mer par­tit ober­ta­ment “sepa­ra­tista”, segons la ter­mi­no­lo­gia de l’època. Una pedra labo­ri­osa i que només havia estat pos­si­ble col·locar quan el cata­la­nisme havia asso­lit la majo­ria d’edat. Les mobi­lit­za­ci­ons de Soli­da­ri­tat Cata­lana, la frus­tració de la cam­pa­nya per l’auto­no­mia i la par­ti­ci­pació estèril de la Lliga en la gover­na­bi­li­tat a Espa­nya, entre d’altres, es van con­ver­tir en eta­pes d’una soci­e­tat en què el cata­la­nisme va créixer fins a esde­ve­nir l’eix arti­cu­la­dor de la vida política i en què els postu­lats “sepa­ra­tis­tes” van començar a fer forat.

La fun­dació del nou par­tit es con­cre­ta­ria, qua­tre mesos després d’aquell acte, en la cre­ació d’una publi­cació ano­me­nada L’Estat Català, que esde­vin­dria el pal del paller de l’inde­pen­den­tisme. El nou par­tit ofe­ria, en parau­les de l’his­to­ri­a­dor Fre­de­ric J. Porta, un “sepa­ra­tisme nítid i una ide­o­lo­gia sui gene­ris” que com­bi­nava el naci­o­na­lisme radi­cal i la “qüestió social”. Mal­grat tot, la tra­jectòria d’Estat Català no va resul­tar gens plàcida. Pocs mesos després de la fun­dació, el gene­ral Primo de Rivera va impul­sar un cop d’estat que va situar el novell par­tit en la clan­des­ti­ni­tat i va abo­car els seus diri­gents, amb Macià al cap­da­vant, a l’exili i a la via insur­rec­ci­o­nal. Estat Català va par­ti­ci­par, amb Jaume Aigua­der, en el Pacte de Sant Sebastià i en la fun­dació d’ERC, dues peces essen­ci­als per enten­dre la pro­cla­mació de la República el 1931. El par­tit també es va veure afec­tat per les pica­ba­ra­lles inter­nes, fins al punt que durant alguns mesos del 1932 van arri­bar a coe­xis­tir tres orga­nit­za­ci­ons que uti­lit­za­ven la sigla. Durant l’exili, Estat Català es va inte­grar al Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya i els seus mili­tants van man­te­nir una sig­ni­fi­ca­tiva acti­vi­tat des de la resistència. El par­tit va rea­parèixer el 1976, quan es va defi­nir com a inde­pen­den­tista dels Països Cata­lans, libe­ral i inter­clas­sista. En tot cas, l’arre­la­ment d’aque­lla orga­nit­zació que va començar a cami­nar el 8 de juliol del 1922 ha estat limi­tat, però és evi­dent que cal donar-hi el mèrit d’haver estat la pri­mera pedra d’un movi­ment inde­pen­den­tista que avui, 100 anys després, ha esde­vin­gut majo­ri­tari en la soci­e­tat cata­lana.