Llums, acció i Mercè

La sen­si­bi­li­tat, i també la cre­a­ti­vi­tat, de la cine­asta Carla Simón es va des­ple­gar ahir al Saló de Cent de l’ajun­ta­ment de Bar­ce­lona per donar forma a un pregó dife­rent de les Fes­tes de la Mercè, unes parau­les que van estar car­re­ga­des de cinema però també de nostàlgia i de mis­satge.

Simón va apro­fi­tar la seva tra­jectòria vital, nas­cuda a Bar­ce­lona, aco­llida de ben petita per la seva nova família a la Gar­rotxa per la mort de la seva mare, i retor­nada després a la capi­tal del país per estu­diar-hi, per elo­giar el paper aco­lli­dor de la ciu­tat. “Per mi, Bar­ce­lona és, per sobre de tot, la ciu­tat que m’ha aco­llit.”

Va ser un elogi de la ciu­tat que abraça aquells que deci­dei­xen anar-hi a viure, però també una defensa afer­ris­sada del món a pagès, un uni­vers que quan ella era petita, d’entrada, va fer-se-li hos­til, però que va aca­bar con­ver­tint-se en “el meu poble, ara tan enyo­rat i esti­mat”. De Bar­ce­lona, Simón en va dir mera­ve­lles; la ciu­tat que ofe­reix una “infi­ni­tat d’opor­tu­ni­tats” al nou­vin­gut, i en la qual sem­pre hi ha coses “per des­co­brir.

La cine­asta va par­lar del món rural, del des­po­bla­ment i de la doble pro­blemàtica de l’aban­do­na­ment del camp i la sobre­po­blació de les urbs, amb el pro­blema afe­git de la crisi climàtica i l’escal­fa­ment glo­bal. Simón va advo­car per con­ver­tir les ciu­tats en “llocs verds i sos­te­ni­bles”, va dir que com­pre­nia els que s’empi­pen quan se’ls diu que el cotxe s’ha de que­dar a casa però va donar a enten­dre que no hi ha més remei, fent una evi­dent picada d’ull a la política del govern d’Ada Colau de cons­truir la superi­lla Bar­ce­lona donant pri­o­ri­tat al via­nant. La pre­go­nera va defen­sar una ciu­tat verda i plu­ral, on la diferència sigui motiu de riquesa i no de divisió o d’enfron­ta­ment.” L’orgull de sen­tir-se d’un lloc no està renyit amb la cele­bració de la con­vivència de la plu­ra­li­tat”, va dir.

Simón va intro­duir en el dis­curs imat­ges dels curts produïts al pro­jecte Cinema en curs per par­lar del feno­men dels nou­vin­guts a la ciu­tat, i va tor­nar a recórrer al seu medi per seguir insis­tint en la qüestió de l’arri­bada dels foras­ters a la gran ciu­tat, i el diàleg entre la gent del camp i la gran urbs. Per això va comp­tar amb la col·labo­ració de l’Albert Bosch i de la Berta Pipó, dos dels actors d’Alcarràs, i dos amics del pri­mer. Tots qua­tre van lle­gir un guió en què el Roger de la pel·lícula torna a pren­dre vida, aquest cop per fer les male­tes i mar­xar del poble per anar a viure a Bar­ce­lona, on es matri­cula en els estu­dis de medi­cina.

La ficció pen­sada per Simón expres­sa­ment per al pregó d’ahir segueix l’evo­lució que ella mateixa va viure quan amb17 anys va dei­xar les Pla­nes d’Hos­to­les per venir a la ciu­tat a estu­diar comu­ni­cació audi­o­vi­sual. El Roger d’ahir era un noi de pagès deso­ri­en­tat, per­dut als pas­sa­dis­sos laberíntics del metro, eixor­dat pel soroll inces­sant que genera a tot­hora Bar­ce­lona.

En Roger navega per­dut fins que cau en la xarxa de les amis­tats i a través d’aques­tes comença a des­co­brir una Bar­ce­lona ines­go­ta­ble, i hi fa arrels. L’última escena del guió lle­git situa el Roger als búnquers del Car­mel, el dia que comença la Mercè, envi­ant un mis­satge a un amic del poble: “Ei, loco, aquí pas­sen mol­tes coses, ja estàs venint a visi­tar-me.”