«No en teníem ni per a nòmines»

–«Una ciu­tat plena de man­can­ces. Però el pit­jor és que des de la mort de Franco fins al 1979 ningú havia fet res de res. La gent que hi havia no es va sen­tir legi­ti­mada per fer res i no va con­trac­tar cap tre­ba­lla­dor, no actu­a­lit­za­ven cap orde­nança, no encar­re­ga­ven cap pro­jecte... Ens vam tro­bar una ciu­tat amb un buit monu­men­tal. Fins al 1975 les coses no ana­ven gens bé però, a més a més, durant cinc anys no es va fer res de res. Es van haver d'actu­a­lit­zar orde­nan­ces, apu­jar impos­tos, encar­re­gar pro­jec­tes, encar­re­gar un pla d'orde­nació i con­trac­tar gent que ens pogués aju­dar a fer feina... A més, cal reconèixer que no en teníem ni idea, havíem fet la crítica, l'opo­sició, però no sabíem con fun­ci­o­nava una maquinària muni­ci­pal.»

–«Amb por, però ja hi comptàvem. Si ara hi hagués un epi­sodi de violència de l'extrema dreta, ens sor­pren­dria. Lla­vors hi comptàvem. L'atemp­tat als Amics de les Arts hagués pogut pro­vo­car una desgràcia... O el 23-F... Aquell dia et puc dir que n'hi havia que esta­ven molt con­tents. Quan vaig arri­bar a l'Ajun­ta­ment des de la fàbrica del meu pare, on encara tre­ba­llava, un dels poli­cies, dels de sem­pre, em va rebre amb una ban­dera espa­nyola al rellotge i li vaig haver d'orde­nar que em deixés pas­sar. Ens vam reu­nir gai­rebé tots. Alguns no van aparèixer i alguns van mar­xar. Aquests tres o qua­tre pri­mers anys van ser durs; lla­vors la gent ja es va acos­tu­mar a la democràcia i veien que era irre­ver­si­ble...»

–«Sí, els asseia a la taula i parlàvem del que calia.I quan al cap dels anys, a ini­ci­a­tiva del Jaume Canya­me­res, vam crear Proin­tesa, la soci­e­tat civil es va posar a tre­ba­llar per tirar enda­vant la ciu­tat.»

–«Política­ment també hi havia molta inex­periència. Vam treure 10 regi­dors pel PSC i vam pac­tar amb els 9 del PSUC, al qual vam gua­nyar per 250 vots. Amb el PSUC vam durar poc més d'un any, perquè lla­vors es van bara­llar entre ells. L'any següent vam gover­nar sols, i va ser el millor d'aquest pri­mer man­dat, ja que o pactàvem amb els qua­tre regi­dors de CiU o els qua­tre d'UCD. I nor­mal­ment els teníem tots vuit. Fins que un regi­dor de la UCD es va pas­sar a CiU, i lla­vors vam pac­tar amb ells, amb el Joan Sales de tinent d'alcalde. Les rela­ci­ons per­so­nals eren bones. Tots havíem fet coses junts i els que ens vam pre­sen­tar aque­lla vegada ens conei­xem tots de les acti­vi­tats cul­tu­rals, polítiques, clan­des­ti­nes o no, però ens coneixíem.»

–«En aca­bar la meva pri­mera tro­bada amb l'alcalde sor­tint, en Domènec Jofresa, un dis­sabte, l'inter­ven­tor, em va dir que no teníem diners ni per pagar la nòmina del mes... Dilluns vaig tru­car a un tal Bonet del Banc de Bil­bao, amb el qual tre­ba­llava la fàbrica del meu pare i l'únic ban­quer que jo conei­xia i va venir a l'ajun­ta­ment i li vaig dema­nar 50 mili­ons de pes­se­tes. El dimarts tenia el taló sense cap firma ni res... Li vaig agrair sem­pre, i men­tre va ser al cap­da­vant del Banc de Bil­bao a Ter­rassa totes les ges­ti­ons muni­ci­pals es van fer amb ells.»

–«Vaig anar a par­lar amb l'Enric Mata de la Caixa de Ter­rassa i se li va ocórrer que fes emis­si­ons d'obli­ga­ci­ons, que encara no s'havien fet a cap Ajun­ta­ment de l'Estat. Més tard vaig saber que en aquell moment les cai­xes d'estal­vis havien de tenir un tant per cent dels seus fons en el Banc d'Espa­nya sense que rebes­sin res a canvi, però si part d'aquests fons ana­ven a una emissió d'obli­ga­ci­ons d'un ens públic, els hi dei­xa­ven treure i ells cobra­ven interes­sos. Vaja, que hi guanyàvem tots... En vam fer una de 360 mili­ons. La pri­mera que es va fer a l'Estat. El fet és que després no vam saber què fer, perquè no teníem cap pro­jecte fet. Per cert, que aquests 360 mili­ons van sig­ni­fi­car 360.000 fir­mes perquè es van fer obli­ga­ci­ons de 1.000 pes­se­tes i les vaig haver de fir­mar totes!»

–«Per això vam encar­re­gar el pla d'orde­nació, un pla que era con­ser­va­dor perquè el que pre­te­nia era relli­gar una ciu­tat on havien sor­tit bar­ris sen­cers aïllats, i no tot es va poder arre­glar. L'Ajun­ta­ment no se n'havia pre­o­cu­pat mai i l'auto­cons­trucció havia dut a tota forma de car­rers.»

–«Sí, però també gràcies al parc de Vall­pa­radís. I aquest és un exem­ple de com es tre­ba­llava en el pri­mer man­dat. Un regi­dor de la UCD va apro­fi­tar que el Suárez gover­nava a Madrid i em va dema­nar permís per anar a nego­ciar una sub­venció per poder fer un col·lec­tor sota el parc, i jo, tot i que era a l'opo­sició, li vaig donar. I va acon­se­guir uns 24 mili­ons per al col·lec­tor. Així és com es tre­ba­llava en el pri­mer man­dat. Els diners ens van per­me­tre fer el col·lec­tor per sota, cosa que va per­me­tre que hi deixés de pas­sar por­que­ria. I es va deci­dir fer un parc, tot i que jo tenia certa por en l'ús per l'experiència dolenta que teníem a Can Tusell, on hi ha una gran zona verda de 15.000 metres qua­drats que sem­pre és un desert.»

–«Sí. Qua­tre anys és curt. Els man­dats hau­rien de ser de cinc o sis anys per veure els pro­jec­tes que impul­ses aca­bats. I poder-te pre­sen­tar a una ree­lecció i prou. Jo em vaig assa­ben­tar que tenia fills quan vaig ple­gar de l'alcal­dia... El 1979, el meu fill tenia 9 anys i la meva filla, set. No els veia mai. L'únic que vaig fer durant uns quants anys va ser dur-los a escola però res més. Dis­sab­tes i diu­men­ges al matí sem­pre era fora de casa i quan vaig ser pre­si­dent de la Dipu­tació, encara era pit­jor.»

–«Va can­viar la men­ta­li­tat. D'entrada, ens vam impo­sar al Polo en la pugna per ser sub­seu d'hoquei herba. El Polo estava dis­po­sat, ja que el 90% dels equips d'hoquei herba són de Ter­rassa, a dis­pu­tar algun par­tit aquí, però jo era el pre­si­dent de la Dipu­tació i aju­dava econòmica­ment els Jocs Olímpics, vam pagar el Palau Sant Jordi, per exem­ple, i vaig acon­se­guir que es fes tot a Ter­rassa. Vam fer unes magnífiques ins­tal·laci­ons que encara s'apro­fi­ten, l'orga­nit­zació va anar molt bé i vam tenir la sort que les noies van gua­nyar l'or. L'orgull dels ter­ras­sencs, la ciu­tat del món amb més olímpics abso­luts, en va sor­tir molt reforçat.»

–«Una cosa molt sim­ple: en el pri­mer man­dat es va per­dre una nena i gràcies a l'esforç de tot­hom, la vam tro­bar...»

–«No ho sé...»

–«Sí, l'atemp­tat d'ETA. En el cas del golf, no, perquè ho tenia i ho tinc molt clar. Pels Jocs Olímpics va venir un empre­sari i em va pro­po­sar fer-hi un hipòdrom però hi ana­ven asso­ci­ats 400 xalets. I m'hi vaig negar, el que volia era el que ha pas­sat, que entre Ter­rassa i Saba­dell hi hagués una zona verda i que els pisos no es toquin uns amb els altres. Saba­dell ha anat cons­truint fins al límit del terme, cosa nor­mal perquè té un terme petit. Jo bus­cava alguna cosa que man­tingués verd aquest espai. Lla­vors va venir el pre­si­dent del Club de Golf el Prat, l'Higini Raventós, perquè amb l'ampli­ació de l'aero­port els feien fora i em va dir una cosa que em va convèncer: ‘Volem fer el golf però no hi cons­trui­rem res.' Per això vaig accep­tar-ho. L'atemp­tat d'ETA sí que va ser un moment dur... Que el mates­sin [a Fran­cisco Cano, regi­dor del PP a la veïna Vila­de­ca­valls] a Ter­rassa, un paleta que mai havia fet mal a ningú, que s'havia fet del PP com podia haver aca­bat en algun altre par­tit... El raval de Mont­ser­rat es va omplir espontània­ment i el que més greu em va saber és que no vaig poder par­lar, perquè el PP no ho volia i perquè alguns del meu par­tit tam­poc ho volien. Això em va saber molt greu. Perquè no em van dei­xar par­lar i perquè jo, en aquell moment, ho vaig accep­tar. El PP es pen­sava que si jo par­lava, que és el que espera la teva gent si es mani­festa, que els diri­gei­xis qua­tre parau­les, ho capi­ta­lit­zava. Què havia de capi­ta­lit­zar si ja havia deci­dit ple­gar! Tot i que no pots dir gaire res davant d'un fet com aquests... no em van dei­xar par­lar. I jo els vaig fer cas, que és el que més m'empipa.»

–«Però al final el vaig lli­gar.»

–«Jo ja havia deci­dit que aquell era l'últim man­dat. I de la gent que hi havia a la llista, vaig deci­dir que l'alcalde havia de ser en Pere Navarro. En vam par­lar, però lla­vors el Pere va tenir l'acci­dent amb la moto, es va tren­car la cama i va estar molts mesos fora de joc. I men­tres­tant el Josep Aran, que era el can­di­dat que jo no volia, es va dedi­car a fit­xar pel PSC la gent de la bri­gada d'obres, els con­duc­tors dels auto­bu­sos, etcètera... Si haguéssim seguit els esta­tuts del PSC, havíem de fer primàries entre els mili­tants i les gua­nyava l'Aran sobra­da­ment. I jo aquí vag fallar. Jo hagués hagut d'aga­far el Pere per la solapa i dir-li que s'ha aca­bat la coi­xesa, però no ho vaig fer i vaig inten­tar crear una ter­cera via amb el Jordi Labòria,i aquest va tirar pilo­tes fora. Va fer els seus con­tac­tes a Nica­ra­gua, va veure que ho tenia difícil i ho va dei­xar... I jo no vaig can­viar a temps cap al Pere... vaig can­viar quan un dia vaig con­vo­car tots els regi­dors, menys l'Aran, a casa meva i van votar. Dels 15, 8 o 10 ho van fer pel Labòria i la resta pel Pere. I a la nit hi havia exe­cu­tiva, que con­tro­lava el Pere, i aquí va anar al revés. Aquí vaig veure que havia de ser el que deia l'exe­cu­tiva i el can­di­dat havia de ser el Pere Navarro. I lla­vors vaig rema­tar la feina impe­dint que es fes­sin primàries i vaig impo­sar el Pere com a can­di­dat. El procés, però, va fer que el Pere tam­poc estigués gaire con­tent... Ara ja tot ha pas­sat. És cert que vaig jugar pel Labòria perquè creia que el Navarro estava des­a­pa­re­gut i veia que l'Aran anava a totes...»

–«Bé. Ha de pas­sar la crisi, però té poten­ci­a­li­tats per sor­tir-se'n. Té sòl per créixer, té sòl indus­trial a desen­vo­lu­par per tenir-lo a punt per la sor­tida de la crisi... I té la uni­ver­si­tat, és la segona ciu­tat de Cata­lu­nya amb uni­ver­si­ta­ris pre­sen­ci­als. I això és una poten­ci­a­li­tat molt gran. I té una situ­ació geogràfica pri­vi­le­gi­ada, tot i que cal­dria que millo­res­sin les con­ne­xi­ons amb tren, que es tarda el mateix de Ter­rassa a Bar­ce­lona que de Bar­ce­lona a Girona.»

–«No gaire, fins a 220.000 com a molt.»