La ciutat dels balcons

La vida, la història de Bar­ce­lona es pot lle­gir als seus bal­cons. Amb els seus escas­sos metres qua­drats, aquests habi­ta­cles han anat jugant un pro­ta­go­nisme dife­rent segons l'època que els ha tocat viure. Així s'entre­veu a les façanes medi­e­vals, abans cegues i després ober­tes per ins­tal·lar-hi llot­ges que dei­xes­sin pas­sar la llum, als fer­ros for­jats que con­for­men els bal­cons de la casa Amat­ller o als dimi­nuts espais en què pen­gen tones de roba a la Bar­ce­lo­neta. Han ser­vit als bar­ce­lo­nins per cele­brar tri­omfs polítics i espor­tius, i per guar­dar bici­cle­tes i bom­bo­nes de butà. En el seu moment van ser també demos­tració d'esta­tus social, com s'intu­eix a les obres d'art que ador­nen les façanes del pas­seig de Gràcia. Van estar, fins i tot, en perill d'extinció, quan els arqui­tec­tes van optar per les gale­ries tan­ca­des per pro­te­gir l'inte­rior de les cases de la pol·lució i el soroll, i quan la calor va que­dar con­tro­lada per apa­rells moderns.

Aques­tes i mol­tes altres refle­xi­ons que­den reco­lli­des en el lli­bre que l'Ins­ti­tut Muni­ci­pal del Pai­satge Urbà ha edi­tat i que, amb tex­tos d'Anton M. Espa­da­ler i foto­gra­fies de Ramon Manent, con­vida a mirar el balcó des del car­rer per des­co­brir, diuen, «el ros­tre dife­rent de la ciu­tat». En la pre­sen­tació, ahir, d'aquest segon volum de la col·lecció Bar­ce­lona Pai­sat­ges, Espa­da­ler va expli­car que el lli­bre «pretén convèncer de mirar amunt» al mateix temps que recorda la doble raó de ser d'aquest ele­ment, ja que també, des del balcó, qui es recolza a la barana «pot con­tem­plar, badar i par­ti­ci­par de la vida de la ciu­tat». El quart tinent d'alcalde de Bar­ce­lona, Ramon Gar­cia Bra­gado, com­par­teix aquesta idea de la neces­si­tat d'atu­rar-se a admi­rar aquests tros­sos de casa: «Els bal­cons es veuen quan cami­nes; quan vas amb cotxe no et pots atu­rar a mirar-los, i te'ls perds.» També l'autor de les foto­gra­fies, a les quals s'han afe­git imat­ges històriques i d'arxiu, reclama als bar­ce­lo­nins que pren­guin consciència d'aquesta nova riquesa visual que pot cons­ti­tuir el con­junt de bal­cons, llot­ges i peti­tes ter­ras­ses: «És un museu al car­rer», va con­cloure.