I Girona sense bisbe

Avui fa un any que va morir el bisbe de Girona, Fran­cesc Pardo, i el Vaticà encara no ha tro­bat qui el pugui subs­ti­tuir. El bisbe, que feia anys que estava malalt, havia pre­sen­tat la dimissió en fer els 75 anys, tal com és habi­tual, deu mesos abans de morir. La maquinària per triar un bisbe, doncs, ja es va posar en marxa ales­ho­res, però si tenim en compte que com a mínim en una ocasió el capellà a qui es va pro­po­sar la vacant no la va accep­tar, s’entén que la tasca de bus­car suc­ces­sor a Pardo s’hagi endar­re­rit. De moment, l’admi­nis­tra­dor dio­cesà és mossèn Lluís Suñer Roca, de 77 anys.

Girona és una diòcesi on els fidels i el gruix del cler­gat (el bisbe Pardo també ho havia dema­nat en més d’una ocasió) han expres­sat rei­te­ra­da­ment que volen un bisbe incar­di­nat al país i for­mat a Cata­lu­nya. Però al marge d’aquest “requi­sit”, que es demana sem­pre en totes les diòcesis cata­la­nes quan hi ha d’haver un relleu, Girona és una diòcesi molt gran, amb mol­tes parròquies i molt poc per­so­nal; per tant, un ter­ri­tori “com­pli­cat de ges­ti­o­nar”. Té 380 parròquies en 13 arxi­pres­tats però només 123 cape­llans (dels quals set resi­dei­xen en altres diòcesis –a Roma o estan de mis­si­ons, per exem­ple–, set són de l’Opus Dei, vuit són reli­gi­o­sos amb càrrecs pas­to­rals dio­ce­sans i 13 són dia­ques). La rea­li­tat és que en actiu, és a dir, que tin­guin fins a 75 anys i encara no hagin pre­sen­tat la renúncia, n’hi ha encara no una sei­xan­tena que s’han de repar­tir tot el ter­ri­tori. De cape­llans que tin­guin menys de 50 anys, n’hi ha una quin­zena, i que tin­guin entre 50 i 75 anys una cin­quan­tena més. Només hi ha tres semi­na­ris­tes que estu­dien al semi­nari inter­di­o­cesà, que és a Bar­ce­lona.

“Ser bisbe avui a Europa és difícil; ser-ho a Cata­lu­nya, amb el grau de secu­la­rit­zació que hi ha i els pocs cape­llans en el plan­ter, ho és encara més”, explica Cinto Bus­quet, rec­tor de Cale­lla, que recorda que l’Església està vivint un moment de trans­for­mació històric, en què està pas­sant “d’una Església cle­ri­cal, en el sen­tit que hi havia un capellà a cada parròquia, a un sis­tema on hi hagi comu­ni­tats cris­ti­a­nes amb pre­ve­res que estan al ser­vei d’aques­tes comu­ni­tats”. En aquest sen­tit, asse­gura que qui sigui bisbe de Girona en els pro­pers deu o vint anys “tindrà feina a aju­dar a dina­mit­zar comu­ni­tats par­ro­quials i no tant a dis­tri­buir cape­llans”, perquè n’hi ha pocs, i manté que serà un procés llarg i no gens fàcil perquè “no es pot can­viar la manera de fun­ci­o­nar d’un dia per l’altre”.

Qui ha de deci­dir el nom del futur bisbe de Girona? Ofi­ci­al­ment és una decisió del nunci del Vaticà a l’Estat, Ber­nar­dito Auza, que fa entre­vis­tes i mira quins cape­llans podrien ser els més adi­ents i, un cop tri­ats, en pro­posa tres i sobre aquests tres es fa una pro­posta ferma. L’última paraula la té l’arque­bisbe de Bar­ce­lona, el car­de­nal Joan Josep Ome­lla, home de con­fiança del papa a l’Estat, pre­si­dent de la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola (CEE), mem­bre de la Con­gre­gació dels Bis­bes i, des del 7 de març pas­sat, mem­bre del Con­sell de Car­de­nals. D’Ome­lla és sabuda la poca sim­pa­tia que té pel cata­la­nisme (polític, lingüístic i social), la seva aversió per l’inde­pen­den­tisme i, sem­bla, la distància amb Auza, cosa que com­plica la tria d’un bisbe.

Sigui qui sigui que acabi sent nome­nat bisbe, un col·lec­tiu de 38 pre­ve­res li han escrit una carta en què li expli­quen la diòcesi –“tal com la veiem nosal­tres i la situ­ació que està vivint de secu­la­rit­zació, però també els brots verds que veiem”– i li dema­nen que, “seguint l’espe­rit” del Con­cili Vaticà II i el sínode que s’està cele­brant, “tin­gui espe­rit evan­ge­lit­za­dor i mis­si­o­ner, que sigui pas­tor, sigui sen­zill, sàpiga escol­tar i tin­gui pre­sent la cor­res­pon­sa­bi­li­tat”. Aquest col·lec­tiu vol­dria que el nou bisbe “sigui del país o, com a mínim, enten­gui la nos­tra manera de ser i de fer”. “Nosal­tres no som qui per dir quina per­sona ha de ser –diu un dels impul­sors de la carta–, però sí que faci olor d’ove­lla, com diu el papa, i que sigui del país perquè enten­gui l’ànima del nos­tre poble.” “També dema­nem que sigui una per­sona sen­zi­lla, que fugi de l’osten­tació, per, com deia qui fou el nos­tre bisbe fa uns anys, Jaume Cam­pro­don, fer rea­li­tat una Església que torni a Nat­za­ret.”