TÀNIT GÜELL
INFERMERA I REFERENT DE LA PRESTACIÓ D’EUTANÀSIA A LA REGIÓ DE GIRONA
“Deixar morir és un acte d’amor”
“S’hauria de parlar de la mort i normalitzar-la. Hi vivim d’esquena, però tots morirem”
“Acompanyar en les eutanàsies és supergratificant, un procés de transformació enorme”
“Escoltar els moribunds és un regal i una ensenyança: saben què és el que importa”
Trencant tabús
Tànit Güell és infermera gestora de casos de l’àrea bàsica de salut de Figueres. Així que, en comptes de tenir consulta, reparteix la jornada entre els domicilis dels pacients de patologia complexa que visita i, sobretot, que escolta. Aquesta és una de les claus de la seva feina. Escoltar i entendre l’altre. També quan assessora els professionals sanitaris en les prestacions d’eutanàsia. La tirada cap a l’atenció al final de la vida i la normalització de la mort tal vegada ve determinada pel seu nom.“És d’origen fenici i correspon a una deessa de la fertilitat, però també de la mort. Jo l’escric amb accent perquè en facilita la pronúncia”, aclareix.
Costa trobar metges implicats: ens han ensenyat a curar i defensar la vida i ara se’ns demana deixar de fer i escoltar
Com a figura referent per a l’eutanàsia a la regió sanitària de Girona, Tànit Güell (Eivissa, 1979) coneix de primera mà com ha anat la implementació d’aquesta prestació, aprovada legalment a Catalunya ara fa poc més de dos anys.
Abans ja treballava com a gestora de casos complexos, sovint al final de vida. Com és treballar amb la mort tan present?
És tot un repte, perquè habitualment no se’n parla. La mort és un tabú de la societat, hi vivim d’esquena, però morirem tots. Som una societat que va en contra d’envellir i del pas del temps, on la gent gran està cada cop més oblidada i no formen part de la nostra quotidianitat.
L’arribada de l’eutanàsia devia ser un nou repte.
I molt gran. Precisament per això, per posar la mort al centre de la qüestió i plantejar-nos com estem abordant aquest tema. Començant pels mateixos professionals: per què ens remou i ens costa tant acompanyar processos de final de vida? Com a sanitaris ho hauríem de tenir més treballat, però ens han ensenyat a curar i a defensar la vida per damunt de tot. Ara, als sanitaris se’ns demana que deixem de fer, que escoltem i que acompanyem. I costa un munt.
Ja ha acompanyat diverses eutanàsies. Deu ser una experiència molt potent. Com ho està vivint? És colpidor? És maco?
La meva experiència és supergratificant. He seguit casos ben diferents, però tots m’han suposat un enorme procés de transformació, de satisfacció, d’acompanyament. Al final, és un tema de compassió, d’entendre quina situació hi ha i per què s’està demanant això. És un tema de dignitat, que per a mi és inherent a la humanitat. I ningú no pot decidir per l’altre què és perdre la dignitat.
El que per a tu ho és, potser per a mi no.
Exacte. I això ens situa en un punt en què el professional ha de tenir clar que no ha de jutjar, que no qüestiona. Simplement ha de veure si el demandant compleix uns criteris que la llei estableix molt clarament.
És gratificant..., però suposa alguna càrrega?
No! De cap mena. Per a mi no en suposa cap. Jo fa molts anys que veig que l’acompanyament a final de vida m’apassiona i m’hi sento còmoda. Per a mi, escoltar els moribunds i ser al seu costat és un regal. Són persones que saben molt bé què és l’important de la vida, cada frase que fan és una ensenyança i cada dia em recorden el valor de la vida. Hi passem de puntetes: ens enfadem, estem pendents del mòbil, de què diran... i, al final, allò que més valores quan te’n vas és el temps passat amb els teus éssers estimats, les experiències que has tingut, l’amor que has pogut rebre i donar... La resta no importa.
Amb aquesta passió que transmet, no sobta que sigui referent en aquest tema.
M’ho va proposar una antiga cap que em coneix i sap que tinc passió pel tema d’acompanyament en la mort. Per a mi és un repte que els professionals d’atenció primària agafin responsabilitat i s’hi desenvolupin d’una forma amena. És un gran regal ajudar a canviar la visió i que no es percebi com una càrrega o un tema feixuc, sinó com una possibilitat per aprendre, per entendre, per créixer.
No tothom té aquest perfil. Troba reticència en la resta de companys?
Hi ha una mica de tot. Un dels processos que he acompanyat va ser amb una metgessa que no s’ho havia ni plantejat. Quan li ho van demanar li van crear un xoc i va estar pensant si era o no objectora. Em va demanar ajuda, vam estar parlant-ne i finalment va ser una experiència fantàstica. Després d’allò hem tingut una relació molt més bona, molt més carinyosa i ella expressa que ha fet un gran creixement personal a partir d’aquella experiència.
La tipologia de casos que reben ha anat canviant?
Els primers que van arribar eren principalment pacients de malalties neurodegeneratives que feia molt temps que esperaven aquesta llei. Però també hi ha els pacients amb patologia oncològica molt avançada i, finalment, els pacients pluripatològics d’edat avançada, que no tenen una malaltia terminal immediata però sí un estat que evidentment no millorarà. Són persones que consideren que ja no viuen amb la dignitat que elles voldrien, que depenen molt del seu entorn i no volen viure així.
El paper de la família també s’ha de tenir en consideració. I segur que també hi ha diferents perfils i reaccions.
Sí, et diria que tants com persones. L’important és escoltar-los, acompanyar-los, saber les inquietuds que tenen i com ajudar. A vegades és donant una visió complementària de la seva. Si volem aquí les persones que estimem molt, pot ser per egoisme. Si viuen una vida que no voldrien, que no consideren digna, hem de saber deixar anar. Deixar morir és un acte d’amor, de compassió.
Però no és fàcil.
Per això acompanyem les famílies abans i després. Quan s’ha fet un bon treball previ, després és molt més fàcil. Intentem que les famílies tinguin el suport psicològic que necessiten, igual que els professionals.
Hi ha problemes per trobar metges que s’impliquin?
De vegades costa trobar metges responsables que s’impliquin i també consultors, que solen ser especialistes en la patologia de base del demandant, és a dir neuròleg, oncòleg, psiquiatre... Hi ha hagut nou casos en què el metge consultor va fer un informe desfavorable. Els cinc contra els quals es va recórrer van ser aprovats després per la comissió de garantia i valoració. En els altres quatre crec que no hi va haver ajuda per presentar-hi recurs.
Qui més qui menys, coneix com va el procés de sedació, però l’eutanàsia és més desconeguda. Com es fa?
A partir de medicació, en primer lloc s’adorm la persona. Després es provoca un coma profund i, finalment, un bloqueig neuromuscular que produeix la parada respiratòria i cardíaca. Als familiars i a qui ho demana se’ls explica que notaran que la persona s’adorm. Un cop comença la prestació, no va més enllà de cinc minuts.
La llei també permet el suïcidi assistit.
Aquí no està gaire estès. L’eutanàsia és quan el professional administra per via endovenosa aquesta medicació. En canvi, el suïcidi assistit pot ser de dues maneres. Sempre amb presència de l’equip sanitari, la persona obre una via per a l’autoadministració endovenosa de la medicació, però llavors no hi ha sedació prèvia, o bé es pren un fàrmac per via oral.
Aquesta llei està molt treballada, però qui la va escriure no és al peu del llit. Es pot polir?
Sí. Per començar, parla només del metge responsable i la infermeria té un paper crucial perquè carrega i administra la medicació. És una peça clau en l’atenció pal·liativa i podria liderar molts processos. A banda, hi ha serrells que queden oberts, com el de la salut mental. Tenir un trastorn mental no vol dir que no es tingui capacitat per demanar aquesta prestació. Ho pots fer si tens capacitat de fet o un document de voluntats anticipades anterior on s’expliciti que vols l’eutanàsia en un determinat moment.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.