Santuari d’abelles
A l’aula apícola de can Parcala hi treballen persones amb diversitat funcional que expliquen com protegeixen l’abella negra, que és autòctona
Manipulen els eixams per ensenyar-los i com extreuen la mel que reverteix en el projecte social
-
Santuari d’abelles. -
Cor i cap.És la combinació perfecta amb què en David cuida les abelles i s’atreveix a aixecar els quadres del rusc, sense els guants. “Els acompanyo perquè no els facin por i, si em piquen, no dic res i aguanto”, explica un dels cuidadors a qui més li agrada “parlar amb les abelles, sobretot quan estan tranquil·les”.QUIM PUIG. -
Santuari d’abelles. -
Santuari d’abelles.
Si queden abelles és perquè hi ha apicultors que se’n cuiden i les protegeixen. Al Maresme un dels refugis per a aquesta espècie amenaçada és a la finca de can Parcala, on la Fundació Maresme fa una dècada que impulsa el projecte de l’aula apícola, que dona feina a persones amb diversitat funcional. En David, en Gerard i la Maria són tres usuaris de la fundació que s’encarreguen de tenir cura de les abelles i que, amb altres companys com l’Oriol, atenen els qui visiten l’aula apícola, sobretot grups d’escolars, que volen conèixer com s’ho fan per fer-se càrrec dels milions d’abelles que es refugien en aquesta finca ubicada als peus del castell de Burriac, al vessant de Cabrera de Mar. En David no perd l’oportunitat de pujar un cop més amb en Txema Magro, l’apicultor de can Parcala que li ha ensenyat a aixecar els quadres per treure la mel dels ruscs. “Amb elles m’agrada parlar-hi, amb el cap i el cor”, diu mentre m’explica que cada dia la mare, la reina, pot arribar a pondre 200 ous sense que deixin de treballar la resta dins el rusc. Li agrada explicar aquests detalls quan pugen els alumnes que els visiten, ben protegits, per veure on es refugien i elaboren la mel les abelles. “Sempre em pregunten si m’han picat”, quan alguns cops que les abelles estan tranquil·les en David les ha pogut mostrar fora del rusc, sense els guants posats. En Txema, que té una llarga experiència professional, explica com des de l’inici del projecte van detectar com les persones amb síndrome de Down, com és el cas d’en David i els seus companys, tenen un tracte especial i saben transmetre les emocions “i elles ho noten”. Això implica que, quan obren el rusc, el maneig sigui molt més tranquil. “Volem ser cuidadors d’abelles per sensibilitzar les futures generacions i la mel és testimonial”, explica aquest apicultor que va idear el projecte social de can Parcala.
L’equip i les activitats a l’aula apícola estan conduïdes per professionals amb i sense discapacitat intel·lectual que compleixen amb la tasca de donar valor a la protecció d’una espècie amenaçada, com és l’abella negra autòctona. Els 180 ruscs d’abelles estan al bosc de la finca de can Parcala, però també a Premià de Dalt i a la falda del Montseny, en uns eixams que tenen a Fogars de Montclús. L’amenaça de la vespa asiàtica, que s’acarnissa matant les abelles, s’ha escampat per tot Catalunya i s’ha convertit en la principal amenaça per al sector apícola. Al voltant dels ruscs unes trampes miren de capturar-les quan s’hi aproximen perquè un cop dins no saben com sortir.
El rusc “cadell”, de mostra
Els escolars i visitants de can Parcala, com els de l’escola de Montagut de Santa Susanna que han vingut a conèixer el projecte, veuen com s’organitzen dins el rusc la reina, els mascles i les obreres, i els mostren els ous i les larves que hauran de créixer. Són la mostra del rusc “cadell”, on les abelles s’estan formant fins arribar a una població madura que reunirà entre 50.000 i 70.000 abelles.
Quan mouen els ruscs n’hi ha una de les càmeres que és “intocable”. Els cuidadors miren de treure el pròpoli, la resina que fan servir per construir els eixams, però deixar-hi la mel que elles necessiten. “Quan no hi ha nèctar al camp elles obren el seu rebost”, diu l’apicultor, sobretot durant els mesos d’hivern i a l’estiu s’encarreguen que no els falti de res. Per obrir els rucs en David fa anar una manxa que fumeja l’interior. És la manera que fer creure a les abelles que hi ha un incendi i que s’han d’atipar de mel. “Això els deixa l’abdomen ple i no estan pendents del fet que els hem obert el rusc”, expliquen els responsables de cuidar-les.
En David, que fa quatre anys que treballa a can Parcala, recorda excitat l’experiència d’acompanyar en Txema i els bombers per recuperar un eixam d’abelles que hi havia al port de Mataró. “Les vam salvar i aquí estan totes juntes”, diu satisfet de la importància de preservar un dels pol·linitzadors que més ha minvat en espais urbans. Ells en són testimonis perquè cada vegada és menys habitual que els avisin per retirar eixams. Una de les tasques diàries d’en David, els dies que no hi ha visites per atendre, és carregar la mel fins a l’obrador, on es filtra a una màquina abans de posar-la als pots. “Cada cop que pugem a treure mel són uns 200 quilos”, explica de la seva jornada laboral, en què al final del dia reconeix que no sap la quantitat de pots que arriba a omplir. L’activitat a l’obrador s’ha anat recuperant després del robatori de més de 500 quilos de mel que tenien al magatzem i eines forestals.
Un cop dur que es va reproduir en altres finques del país, on els lladres a més es van endur fins i tot els ruscs coincidint amb un moment complicat per al sector per la greu situació en què es troben les abelles, en risc de desaparèixer.