El bisbe Carrera, encara
Es presenta un llibre sobre Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona i redactor d’‘Arrels cristianes de Catalunya’
El “bisbe del poble” va destacar pel paper integrador dels nouvinguts i l’amor pel país i per la llengua pròpia
El bisbe Joan Carrera encara interpel·la. No ha deixat mai de fer-ho, sobretot els últims anys en una part del país i una part de l’Església, dita catalana, que l’enyora i sap que no té relleu. El llibre Mireu els lliris del camp. Un testimoniatge de fe, que s’acaba de presentar, ho corrobora. El llibre –que ha agafat el títol del lema episcopal de Joan Carrera, que va triar unes senzilles paraules de l’Evangeli– és un cant coral de persones que el van conèixer i que han volgut explicar les seves vivències amb ell, les seves ensenyances. L’ha encarregat el Memorial Bisbe Joan Carrera amb motiu del quinzè aniversari de la seva mort. Ho explica el seu president, Jordi Breu: “Ens vam plantejar l’opció de fer un llibre amb què se’l pogués homenatjar. Així va néixer, de la voluntat de mantenir viu el record i el pensament de Joan Carrera i Planas, bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona, en especial posant atenció a aquelles vivències personals viscudes per les persones que el van conèixer i van col·laborar amb ell a llarg de tota la seva vida.”
No es tracta d’una biografia, que al seu dia ja van fer Joaquim Ferrer i Francesc Teruel [Joan Carrera, un bisbe del poble (Editorial Mediterrània)], sinó del que recorden d’ell persones que el van conèixer a la parròquia de Llefià, a Badalona, a principi dels anys seixanta del segle passat, o més tard a la parròquia de Sant Isidre de l’Hospitalet, on fundaria el Casal dels Àngels, o després a Barcelona, on mai no passaria de bisbe auxiliar pel seu activisme catalanista, bé o en algun mitjà de comunicació en què col·laborava o que va ajudar a fundar, com ara Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, el contrapunt que va creure necessari per superar el maltractament de la COPE.
Dijous a la tarda, a l’església de Sant Pau del Camp, al cor del Raval, es va presentar el llibre i es va fer un sentit homenatge a qui va ser redactor d’Arrels cristianes de Catalunya (1985) i cofundador de l’editorial Nova Terra, a qui va demanar a l’Església espanyola que demanés perdó pel seu lligam amb el franquisme i va denunciar la COPE, a qui va ser membre de l’Assembla de Catalunya i fundador de Convergència Democràtica, a qui va col·laborar amb la Joventut Obrera i Cristiana (JOC) i Acció Catòlica Obrera (ACO), a qui va ser soci del Barça, però, sobretot, a qui va estendre la mà a tots els nouvinguts dels barris més pobres on va anar a fer de capellà. Aquesta va ser una de les facetes que més es va destacar d’ell: el seu treball per integrar els milers d’immigrants que arribaven d’Andalusia a Catalunya, i que ho va fer sense supèrbia, sinó d’igual a igual (quan Carrera va arribar a Llefià, va viure en condicions precàries, com la gent que arribava de fora, en un pis que no tenia ni aigua corrent i on ell i la seva mare havien de cuinar amb un fogonet de gas a terra).
Igualment, es va destacar d’ell, un gran admirador del canonge i humanista Carles Cardó, el seu gran amor pel país i la defensa de la identitat pròpia i la llengua. “Va ser més que un bisbe”, va dir Antoni Bassas, que el tenia de tertulià a Catalunya Ràdio, on anava cada setmana. Aquesta faceta de comunicador va ser molt important en un bisbe que no va parar d’escriure i d’anar als mitjans de comunicació (també al diari Avui) a parlar, sobre la base de l’Evangeli en què creia, tant amb els qui opinaven com ell com amb els qui creien el contrari. “Tots els polítics, fossin del color que fossin, el coneixien i hi debatien”, va dir Basses.
En l’acte de dijous a Sant Pau del Camp –a què van assistir gran part dels redactor del llibre, entre els quals l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol–, es va explicar un dels pitjors moments de la vida del bisbe, quan l’any 2000 es va enfrontar al cardenal conservador Ricard Maria Carles per la destitució del jesuïta Enric Puig com a carceller i secretari de l’arquebisbat. Aleshores, Carrera, que era bisbe auxiliar, va dimitir com a moderador de la cúria de Barcelona. El seu enfrontament amb Carles no va ser l’únic: en la Conferència Episcopal Espanyola, a qui havia tocat el crostó, no se l’estimaven gaire i, ja molts anys abans, Fraga l’havia titllat de “roig separatista”; un munt de condicionants que van fer que no arribés mai a bisbe titular (cosa que, segons es va dir dijous, tampoc li importava). El que sí que li importava i no va arribar a aconseguir mai va ser la creació d’una Conferència Episcopal Catalana. L’editor Eduard Fornés, de l’Editorial Mediterrània, que havia estat amb Joan Carrera a Nova Terra, va recordar com, el 1995, el bisbe va treballar molt en el Concili Provincial Tarraconense per aconseguir una conferència episcopal pròpia. Però no hi va haver res a fer.
Contra la COPE pels atacs al país
Anomenat “el bisbe del poble”, Carrera tenia quatre passions: l’Església, Catalunya, el compromís social i els mitjans de comunicació. Sempre al costat dels seus fidels, va estar molt unit a l’Hospitalet de Llobregat i a Badalona. Redactor, el 1985, d’Arrels cristianes de Catalunya, es va enfrontar a la Conferència Episcopal Espanyola per la COPE pel seu “maridatge” amb el PP i els atacs ferotges contra Catalunya i perquè l’Església espanyola no havia demanat perdó per la Guerra Civil. Diuen que a causa del seu catalanisme i progressisme –i de l’enfrontament amb el cardenal Carles– no va ser mai bisbe titular.“Era un home format a l’escola de Bonet Baltà, un savi, un gran coneixedor de la història eclesiàstica dels segles XIX i XX, i tenia com a referent Torras i Bages, aquesta idea de Catalunya. Va redactar Arrels cristianes de Catalunya, en què explicava que el cristianisme ha estat un factor configurador de la nostra realitat nacional”, van explicar a aquest diari Jordi Breu i Jaume Aymar, president i vicepresident del Memorial Bisbe Joan Carrera. Segons ells, Carrera “era una persona molt senzilla, molt propera, sempre tenia una paraula afable. Sempre estava pendent de les necessitats d’algú de la parròquia, del barri... A Santa Eulàlia, per exemple, va fundar una residència d’avis. El 1961, sent rector de Llefià, va promoure una cooperativa per construir cases. Va promoure la Fundació d’Escoles Parroquials”. El diàleg era el que més defensava i el va practicar amb tots els sectors de la societat, partits, sindicats i entitats de tot tipus. Fidel a la idea d’Església i país, va participar en la fundació de Convergència Democràtica i el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans.