Societat

La monarquia

Lluís Simon

‘¿Qué pone en tu DNI?’

Sovint la res­posta a un debat amb algun car­pe­to­vetònic de manual acaba amb la pre­gunta que encapçala aquest arti­cle. És la forma que tenen de dir-te que ets espa­nyol quan qual­se­vol altre argu­ment intel·lec­tual cau per terra. Segu­ra­ment des­co­nei­xen que aquest seu DNI és un invent més fran­quista (ergo monàrquic) que els pan­tans. És una forma jeràrquica o pira­mi­dal que mos­tra d’una manera des­car­nada com està mun­tat el poder a Espa­nya. El DNI és en certa manera la prova defi­ni­tiva de la presó en què s’ha con­ver­tit l’Estat. Quan ens l’arros­se­guen per la cara ho fan amb els 73 anys de règim que la monar­quia ha esta­bi­lit­zat. O ho ha inten­tat.

Franco va tenir la idea de “mar­car” tots els espa­nyols, els bons i els dolents, amb un número, com els xais d’un ramat, el 1951. “I qui hi posa­rem de número 1?”, es va pre­gun­tar. “Home, doncs jo mateix.” Va durar poc el debat. Amb el temps va morir, però el número 1, com aquells dor­sals que reti­ren els equips de bàsquet a juga­dors lle­gen­da­ris, romandrà sem­pre en mans del dic­ta­dor. Quin home­natge. El número 2, això fa més gràcia, va ser per a la seva dona. Ja em direu. I la filla, la ino­bli­da­ble, Car­men Franco Polo, el 3.

Joan Car­les I i tota la seva família també van col·locar-se ràpida­ment com a juga­dors titu­lars en aquesta nova forma de poder d’iden­ti­tat. L’emèrit es va que­dar el 10, com si fos Mara­dona –en mol­tes coses s’hi assem­bla, de fet. I després, Helena, Cris­tina, Felip, Eli­o­nor i tutti quanti tenen pri­o­ri­tat entre el 10 i el 99.

Ima­gi­neu que a Ale­ma­nya Adolf Hit­ler tingués el número 1 del car­net d’iden­ti­fi­cació del país o al pas­sa­port. O que passés el mateix a Itàlia o Por­tu­gal. El Minis­teri de l’Inte­rior, ni tan sols el del govern més pro­gres­sista de la història, no ha mogut un dit per can­viar-ho, no sigui que la família reial hagi de rebai­xar-se a apren­dre’s de memòria vuit xifres i una lle­tra, com fem els ple­beus.

Cer­ta­ment el DNI és el millor exem­ple del que sig­ni­fica ser espa­nyol al segle XXI. Cada vegada que el mireu pen­seu qui porta el número 1 i si sou afi­ci­o­nats al fut­bol tinc una mala notícia per a vosal­tres, el 14 de Cruyff és per a la infanta Cris­tina. Tal volta per això l’exdona d’Iñaki Urdan­ga­rin ha com­plert una de les màximes del geni dels Països Bai­xos: “Si tu tens la pilota, l’altre no la té.” I a Espa­nya la pilota sem­pre l’han tin­gut els Bor­bons, i tots els altres l’únic que hem fet és anar al dar­rere per­se­guint ombres.

Fastiguejats

Com en el padró que van fer els romans a Judea i que és ben conegut pels que hem llegit la Bíblia o hem vist els Pastorets, el primer que va voler comptar súbdits va ser Ferran VII, rei en general d’infaust record, fins i tot pels mateixos espanyols. Des de llavors la Policía Nacional es va dedicar principalment a això. Molts pobres agents (els planyo) dediquen hores i hores, dies i dies i anys i anys a renovar i expedir carnets mentre els seus companys investiguen casos d’assassinats, tràfic de drogues i apareixen com a autèntics servidors de la pàtria. Els que han de fer o renovar documents d’identitat fixeu-vos que fan sempre mala cara, i sobretot a Catalunya, si els parleu amb la llengua del país, encara exageren el gest de “mare meva, què he fet per merèixer-me això”.

El profeta de la Constitució

Dimarts, Felip VI va fer el discurs per commemorar la seva dècada de poder. Un cop més va citar la Constitució com el nou manament enviat per Moisès al qual ha d’obeir cegament. Ell, al costat de la família, va mostrar-se com un servidor que reparteix justícia en aquest caos espanyol. Ara bé, dels drets socials que hauria de garantir la “seva” carta magna no en va dir ni piu. Quan saludes la massa des del Palau Reial és difícil que et vingui al cap just en aquest moment que els espanyols, també els que no ens en sentim, tenim dret al treball i a un habitatge digne. No només això, les institucions que ell diu representar l’han de proveir quan arribi el cas.

Irreductibles, un altre cop

“Any 50 abans de Crist. Tota la Gàl·lia està ocupada per romans… Tota? No! Una aldea poblada per irreductibles gals resisteix encara a l’invasor.” Els seguidors d’Astèrix i fins i tot els que no ho són tant coneixen aquesta frase llegendària. Així ens sentim una mica en aquesta casa quan a Catalunya es tracten segons quins temes. La monarquia, és clar, n’és un, probablement el símbol més important de l’ocupació espanyola els darrers 300 anys. No tenim cap Panoràmix però no ens rendim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia