Societat

La monarquia

Lluís Simon

Mohammed VI de París

L’actual rei del Mar­roc, Moham­med VI, gran aliat i amic per­so­nal de tots els Bor­bons espa­nyols, té motius per estar con­tent. Al juliol va cele­brar els seus 25 anys d’ascens al tron i a l’agost cele­brarà els seus 61 anys en plena forma i sense, almenys que se sàpiga, una clara opo­sició interna al seu país. La seva política és admi­ra­ble, si es con­si­dera que un sàtrapa com ell ha vin­gut al món bàsica­ment a enri­quir-se a costa del seu poble.

Quan va ascen­dir al tron va pro­me­tre posar fi a la pobresa i la cor­rupció del seu país, que es man­te­nen com els prin­ci­pals pro­ble­mes del seu regne 25 anys després. No només això. El seu prin­ci­pal tri­omf el tro­bem en l’incre­ment astronòmic de la seva for­tuna per­so­nal. Els mit­jans inter­na­ci­o­nals no es posen d’acord sobre una xifra, però s’enlaira per sobre dels mil mili­ons de dòlars. París, de fet, s’ha con­ver­tit en la seva capi­tal per­so­nal, un fet que va pro­vo­car tal volta l’única gran polèmica que se li va esca­par de les mans al seu propi país i als mit­jans inter­na­ci­o­nals. Durant el ter­ratrèmol del mes de setem­bre pas­sat, que va pro­vo­car més de dos mil morts i dos mil ferits prop de Marràqueix, el monarca es tro­bava pre­ci­sa­ment, segons va con­fir­mar Pari­sien-Aujourd’hui, a París, on cada vegada s’hi està més temps. També la seva exdona i alguns fills.

Té un palau d’uns 6.000 metres qua­drats prop de la torre Eif­fel i també va gau­dir d’un cas­tell en una loca­li­tat pro­pera, que ara està, segons algu­nes infor­ma­ci­ons, en venda per més de 100 mili­ons de dòlars. Dels pres­su­pos­tos ofi­ci­als del país, més de 200 mili­ons d’euros se’n van a les seves arques. Al seu país, és clar, també té grans pro­pi­e­tats. Una dot­zena de palaus, milers de ser­vents, un dels iots més grans del món atra­cat a Casa­blanca, una gran col·lecció de rellot­ges i dia­mants, cen­te­nars de cot­xes de luxe i mitja dot­zena d’avi­ons pri­vats. Això, és clar, men­tre la prin­ci­pal aspi­ració dels joves del país con­ti­nua essent emi­grar a països occi­den­tals.

Des de la seva arri­bada al tron, Moham­med VI es va asse­gu­rar el con­trol de les prin­ci­pals soci­e­tats d’inversió i va tei­xir amb intel·ligència les ali­an­ces inter­na­ci­o­nals més con­ve­ni­ents. Va dir a Occi­dent que bata­lla­ria con­tra l’isla­misme radi­cal, va aliar-se amb Israel i va pro­me­tre a la Unió Euro­pea limi­tar l’entrada d’emi­grants al con­ti­nent amb polítiques dures a la fron­tera a canvi d’inver­si­ons, que enmig de la cor­rupció no van diri­gi­des a un sis­tema pro­duc­tiu que pugui fer avançar un país on el cap d’estat con­trola, a més, els mit­jans de comu­ni­cació.

Hassan II

L’actual rei va tenir un bon mestre en el seu pare, Hassan II, que va regnar 38 anys (1961-1999) amb una política repressiva, violenta i expansionista. Gràcies a Joan Carles I, amb Franco malalt, el 1975 va dur a terme la Marxa Verda sobre el Sàhara Occidental. Abans havia estat declarat constitucionalment com a monarca inviolable i príncep dels creients. No va dubtar a l’hora de reprimir de manera violenta qualsevol moviment contra el seu règim. Es va salvar de miracle en el cop d’estat del 1971, i el 1972 també va estar a punt de morir en un atemptat dins el seu avió. Un cop va assentar-se en el poder va governar sobretot per a ell mateix, en un país on els índexs de misèria van convertir l’emigració cap a Europa en l’única oportunitat d’aconseguir una vida digna per a moltes famílies.

La “traïció” espanyola

Que el rei marroquí sigui pràcticament un dictador no vol dir que això el faci ximple. Fa dos anys va aconseguir que el govern espanyol, presumptament el més progressista de la història, canviés la seva posició sobre l’autodeterminació del Sàhara. El nou acord ja no defensa el referèndum que fa dècades exigeix l’ONU, sinó un procés autonòmic, per si aquesta música us sona d’alguna manera, que en la realitat fa que el Marroc aconsegueixi el que sempre ha volgut, annexionar-se el territori amb promeses d’un cert reconeixement als sahrauís. El principal aliat del territori, Algèria, va considerar el canvi de política com una traïció sense precedents del govern espanyol, però a la llarga s’ha imposat la real polikit. Aquí pau i després glòria.

I mentrestant, Pegasus...

L’acord del govern espanyol, bàsicament ideat per Pedro Sánchez i el ministre José Manuel Albares, va tenir lloc mentre el telèfon del president era espiat pel programa Pegasus, un sistema d’espionatge que el mateix govern estatal va usar contra independentistes catalans, començant per Pere Aragonès. La qüestió principal aquí és si els serveis d’espionatge marroquins van trobar alguna cosa amb què pressionar Sánchez i obligar-lo a signar l’acord. De fet, aquest és l’objectiu quan s’espia el telèfon d’un gran líder internacional.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia