Conviure amb les pantalles

Endar­re­rir el pri­mer mòbil

L’informe apro­vat pel Con­sell de Minis­tres i les reco­ma­na­ci­ons publi­ca­des pel COMB coin­ci­dei­xen que cal endar­re­rir el pri­mer mòbil fins als 16 anys. “L’edat òptima és aque­lla en què el desen­vo­lu­pa­ment psi­cològic i fun­ci­o­nal de la per­sona és ade­quat per tenir una acti­tud crítica”, afirma Sellarès. Ara bé, en una soci­e­tat tan digi­ta­lit­zada com la nos­tra, aquest endar­re­ri­ment es fa com­pli­cat, alerta Pérez: “Eli­mi­nar les pan­ta­lles en un món que és audi­o­vi­sual és molt difícil, hem d’assu­mir que hi són, accep­tar el risc i edu­car en el seu ús.” La psi­co­pe­da­goga con­si­dera que no podem pri­var de pan­ta­lles els infants i sobre­tot els ado­les­cents quan els adults n’hem “nor­ma­lit­zat” l’ús diari i cons­tant.

Aquest curs, per pri­mer cop el Depar­ta­ment d’Edu­cació ha pro­hi­bit l’ús dels mòbils als cen­tres edu­ca­tius. Una mesura que mol­tes esco­les i ins­ti­tuts ja esta­ven apli­cant, però que segons el COMB ha d’anar una mica més enllà. “Una cosa és pro­hi­bir els mòbils, però si després a l’aula fem ser­vir tau­le­tes i ordi­na­dors, es poden gene­rar con­tra­dic­ci­ons”, diu Sellarès. Pérez, en canvi, tot i que coin­ci­deix que els infants no neces­si­ten el mòbil a l’escola, con­si­dera que els cen­tres edu­ca­tius no poden renun­ciar a les tec­no­lo­gies dins les aules si el seu ús té fina­li­tats edu­ca­ti­ves: “No hem de renun­ciar a l’escrip­tura i la lec­tura en paper, ni a la mani­pu­lació d’objec­tes, però tam­poc hem de dei­xar d’incor­po­rar totes les eines que van sor­gint, és qüestió de tro­bar l’equi­li­bri i edu­car en un ús híbrid.”

La psi­co­pe­da­goga Syl­vie Pérez afirma que, més que pro­hi­bir les pan­ta­lles, cal “acom­pa­nyar en el seu ús”. “L’accés al que s’està veient ha de ser com­par­tit”, diu Pérez, i afirma que “és pre­fe­ri­ble que mirin la tele­visió que un mòbil, perquè un mòbil té un ús molt més indi­vi­du­a­lit­zat”. Alhora, la psi­co­pe­da­goga reco­mana que els infants i ado­les­cents uti­lit­zin els dis­po­si­tius tec­nològics al men­ja­dor i no a la seva habi­tació. Pérez i Sellarès coin­ci­dei­xen que les famílies tenen un paper fona­men­tal en l’accés dels infants a les tec­no­lo­gies, que ha de ser “pro­gres­siu”, segons ell, i “cohe­rent”, segons ella. “No podem dir que no volem que pas­sin hores engan­xats al mòbil i, després, posar-los la tau­leta perquè la vagin mirant men­tre fem un viatge en cotxe o durant un dinar fami­liar”, diu la psi­co­pe­da­goga.

Pérez afirma també que cal “regu­lar el temps d’ús dels dis­po­si­tius”, és a dir, esta­blir o pac­tar uns límits en funció de l’edat dels menors. Una reco­ma­nació que també fa el COMB a par­tir dels con­trac­tes tec­nològics, pac­tes entre pares i fills que inclo­uen el temps que s’uti­lit­zarà el dis­po­si­tiu, les apli­ca­ci­ons o el con­tin­gut al qual es podrà acce­dir. “És interes­sant que el que s’esta­bleixi sigui una cosa con­sen­tida o, si més no, admesa per part de l’infant”, diu Pérez.

Més enllà de les famílies

La res­pon­sa­bi­li­tat de la sobre­ex­po­sició a les pan­ta­lles per part dels infants i ado­les­cents no ha de ser només de les famílies, segons aler­tava el COMB, sinó també dels ope­ra­dors i les com­pa­nyies de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons, els cen­tres edu­ca­tius i les admi­nis­tra­ci­ons. En aquest sen­tit, per faci­li­tar la super­visió paren­tal, el govern espa­nyol ja va incloure en l’avant­pro­jecte de llei per a la pro­tecció digi­tal dels menors, l’obli­ga­to­ri­e­tat que tots els dis­po­si­tius inclo­guin sis­te­mes de con­trol paren­tal gratuïts. El COMB reco­mana, per exem­ple, l’ús de tar­ge­tes SIM per a menors, tar­ge­tes que per defecte por­ten unes limi­ta­ci­ons d’ús, i insta els ope­ra­dors de tele­fo­nia a posar-les a l’abast de les famílies. Els met­ges sug­ge­rei­xen també l’ús de xar­xes wifi adap­ta­des en aquells llocs on poden con­nec­tar-se menors, sigui en domi­ci­lis, cen­tres edu­ca­tius o altres equi­pa­ments públics. Alhora, el COMB des­taca la importància que les apli­ca­ci­ons siguin segu­res. “Les admi­nis­tra­ci­ons han de vet­llar perquè aquests pro­duc­tes incor­po­rin una veri­fi­cació certa de l’edat de la per­sona que hi acce­deix”, diu Sellarès.

La col·labo­ració de tots els agents impli­cats és clau per pro­te­gir els menors, segons el COMB, que des­taca la figura dels “aler­ta­dors fia­bles”. “Són per­so­nes que s’ado­nen que algun d’aquests pro­duc­tes pot gene­rar pro­ble­mes; poden ser les famílies, els mes­tres, els pedi­a­tres, etc. Han de posar en marxa pro­to­cols per vet­llar perquè s’intro­du­ei­xin els can­vis o limi­ta­ci­ons que cal­guin per cor­re­gir els pro­ble­mes que gene­ren les apli­ca­ci­ons”, diu Sellarès. Entre els com­por­ta­ments dels infants i ado­les­cents que poden aler­tar d’una sobre­ex­po­sició a les pan­ta­lles, Pérez des­taca sobre­tot la “dependència del mòbil”. Per exem­ple, que el menor no parli del que veu a la pan­ta­lla, que si algú veu el que està mirant es molesti o que s’enfadi quan ha de dei­xar el mòbil per anar a sopar.