“Tinc el termòmetre que treu fum”

No em fa mal res, però m’acosto al CUAP Maresme, a Mataró, perquè el secretari de Salut Pública de la Generalitat confirma que hem arribat al pic de contagis de grip i vull veure el pa que s’hi dona. A la porta hi ha una parella de tècnics d’emergències sanitàries, amb la clàssica vestimenta llampant taronja i groga, que acaben d’aparcar l’ambulància i es prenen un respir. I qui diu un respir diu un Marlboro. Però a la mà, a banda de la cigarreta, un dels dos també hi té un altre objecte allargat i blanc: un termòmetre. “Me l’estava mirant a veure si anava bé, perquè aquests dies treu fum”, diu sense ser conscient que m’acaba de donar l’inici de l’article i, segons com, fins i tot el títol. Quan li explico que m’han encarregat una crònica sobre la grip, no m’ajuda gaire més: “Això és cada any el mateix: la gent es reuneix per Nadal i només que un estigui malalt, al cap d’uns dies ja en seran deu o quinze. Pots agafar la crònica d’un altre any i canviar-ne la data.” Lluny de dir-li jo com ha d’atendre ell els malalts, insisteixo una mica més, i m’explica que aquests dies, efectivament, a banda de les emergències habituals fan moltes sortides per afeccions respiratòries: “Com que a la nostra ambulància no hi va cap metge, nosaltres valorem com estan i en funció de l’estat els duem aquí o a l’hospital.”

Una mica més enllà, recolzada en un contenidor al darrere del CUAP i també fent una pausa per fumar, hi ha una infermera jove, molt maquillada i enjoiada, que també s’estima més parlar des de l’anonimat. Li comento que quan he tret el nas a la sala d’espera, i qui diu el nas diu la mascareta, he vist que només set de les quinze persones assegudes també en duien una de posada. “Això de la consciència de la mascareta arran de la covid va durar un any –diu–, ara ja la majoria torna a fer com si res. Però també s’ha de dir que ahir [per diumenge] vaig treballar i, com que la sala d’espera estava plena, sí que hi havia molta més gent que en duia.”

Mentre espero que surti algú del CUAP, truco un amic que és metge de família a un CAP de Barcelona per veure com van les coses per allà. Segons el Departament de Salut, la capital catalana, com l’àrea metropolitana nord, figura entre les zones del país amb més incidència i més tensió sanitària. “Que si veig molta grip? El que estic veient és que la gent no té paciència. Abans es feia més cas a l’experiència, a la gent gran, i se sabia què fer en aquests casos. Quedar-se a casa i passar-ho mentre no es compliqui res. Ara la cosa ha canviat molt: al primer moc o a la primera tos ja enfilen cap al metge. I no només això, sinó que, a més, volen sortir-ne amb un medicament prescrit i, si pot ser, amb una prova diagnòstica.”

L’augment en la incidència dels virus i l’envelliment de la població està afegint pressió sobre la primera línia de foc del sector sanitari. I la primària ho combat buscant solucions per mirar d’arribar a tot arreu amb els mitjans que té. Per això no és estrany que els dilluns es treballi amb una agenda “una mica més alliberada del normal” per poder-hi encabir tota l’activitat no programada que se sap que arribarà, i que les infermeres facin molt treball de filtratge dels casos que no tenen una clínica rellevant.

Metges i infermeres coincideixen que si s’activés la possibilitat d’autodeclarar una baixa de curta durada per grip s’alleujaria força la pressió que tenen, però alhora ho veuen una possibilitat llunyana, atès que el ni tan sols el mateix ICS permet fer-ho als seus professionals sanitaris.

En aquest punt penjo, perquè veig sortir traient-se la mascareta la Cecília Martí, que serà un raig de llum en un matí de virus. M’explica que és treballadora familiar subcontractada per l’Ajuntament i que va amunt i avall ajudant persones grans i delicades. Acaba d’acompanyar-ne una a fer-se una prova i ara va casa d’una altra per atendre-la i fer-li el dinar. “Ara vaig a agafar el bus i me la tornaré a posar, perquè estic en contacte molt proper amb gent molt gran i no els vull exposar. Fixa’t si vaig amb cura que jo no he passat mai la covid, i això que estava a primera fila a les residències quan no hi havia material i anàvem amb bosses”, assegura just abans de tenir un record per a l’enyorat Manuel Cuyàs.

En un últim intent, em crida l’atenció un home que camina pel carrer amb una mascareta FFP2 –ara només se’n veuen de les normals– i m’hi adreço per fer-li unes preguntes, però em talla en sec: “Justament tinc la grip i no vull contagiar ningú. Adeu!” I accelera el pas sense deixar-me marge de reacció. Per com ha actuat, em quedo amb la sensació –i tant de bo m’equivoqui– que m’ha enganyat, i amb la sospita que al darrere hi ha alguna mena de trastorn mental, possiblement derivat de tanta mascareta i confinament. En tot cas, que es millori i que els que estem sans no enganxem res.