Memòria, justícia i reparació

Ara, quan Maria Forns apareix en públic per denunciar el Patronato i les congregacions religioses que hi col·laboraven, inicia la seva intervenció presentant-se com a víctima d’abús de poder i d’abús sexual en la seva adolescència, una víctima més del poder de l’Església i de les seves organitzacions que van maltractar milers de noies indefenses durant la dictadura.

N’ha parlat al Centre de Cultura i Memòria El Born (31 de gener del 2023); en la jornada Dones, presons i repressió en el franquisme a la Bisbal d’Empordà (26 d’octubre del 2024), juntament amb la investigadora Pilar Iglesias i amb Mariona Roca, que també experimentà la crueltat reformadora i és protagonista del documental Els buits, i al Centre de Cultura per la Pau de Can Jonch, a Granollers (27 de novembre del 2024), on per primera vegada va revelar la identitat del capellà que la va assetjar i en va abusar. Arribar fins aquí i fer que la vergonya canviï de bàndol no ha estat un camí fàcil. Han hagut de passar molts anys per aconseguir enfrontar els fets i entendre quina mena de sistema i de persona es van aliar per intentar aniquilar-la, per anar superant les seqüeles del dol traumàtic i vèncer, finalment, l’ombra allargada d’aquest botxí que, com assenyalava Elie Wiesel, supervivent dels camps de concentració nazis, sempre mata dues vegades, la segona amb el silenci.

A posar nom a les coses la va ajudar una carpeta farcida de papers i amb olor de vell que li va arribar a les mans després de la mort de mossèn Cardús el 2020. Una documentació preciosa que a Maria Forns li va permetre reconstruir la seva vida, confirmar sospites i trobar una mica de llum. Allà hi havia les reflexions, les cartes i els poemes sostrets de la tauleta de nit de la seva habitació el 1972; també cartes interceptades que no van arribar mai als seus destinataris i fulls mecanografiats amb resums i fragments literals de la correspondència robada, és a dir, tota la magnitud del control patit. I la prova més contundent: l’esborrany del correu adreçat a la superiora d’una congregació sol·licitant l’internament de la filla d’uns feligresos que anava pel mal camí. D’aquell centre en va sortir al cap d’11 mesos i es va estalviar el manicomi, que l’aterria, i sobre aquesta qüestió en aquella carpeta sorgida inesperadament del passat hi havia una explicació commovedora: la carta escrita per Salvador Estany, psicòleg, pedagog i responsable de l’Agrupació Escolta de Granollers, que advertia el rector que la situació ambiental on s’havia col·locat la jove li era greument nociva i que fora del centre patiria menys perjudicis. La Maria està convençuda que la intervenció d’Estany li va evitar mals majors i que fou decisiva per a la seva excarceració.

Posar nom a les coses implica entendre, parlar-ne, alliberar-se dels temors, de les inseguretats, implica un exercici conscient de memòria personal i col·lectiva per fer front a la violència implícita de l’oblit. Al seu costat, la Maria hi té un grup d’exalumnes de l’antiga escola de Belloch (foto d’aquesta plana), compromeses com ella a reclamar justícia i reparació per les represaliades del nacionalcatolicisme, tan invisibles encara i poc reconegudes, com si la seva rebel·lia i el seu patiment no mereixessin formar part de la història.

I no, per ara no han entrat a la història, almenys oficialment, perquè en l’article 3 de la llei estatal 20/2022, de 19 d’octubre, de memòria democràtica, que enumera les víctimes de la repressió franquista, elles no hi figuren, tal com recalquen les integrants del Grup de Suport a les Dones Represaliades pel Patronato de Protección a la Mujer ( www.contraloblit.com ), que ja s’han adreçat a la direcció general de Memòria Democràtica demanant una rectificació abans d’acudir a organismes internacionals. I a Catalunya? Tampoc, i en aquest sentit l’esmentat Grup de Suport (format per Mariona Roca, Dolors Sabater, Pilar Iglesias, Maria Forns, Marina Freixa, Isa Luengo, Sofia Esteve, Anna Miñarro, Teresa Morandi, Maria Palau i Marta García, entre d’altres) ja va fer arribar, el gener del 2024, tot un plec d’esmenes al projecte de llei de memòria democràtica de Catalunya quan es trobava en fase de tramitació al Parlament i ara, amb el nou govern, està reprenent els contactes polítics perquè s’admetin en el punt on es van deixar, atès que els diferents partits ja havien mostrat el seu acord.

Molt per fer i per investigar, massa arxius amagats o perduts o dispersos que no permeten completar el mapa de la repressió –però tantes dones en acció!–, massa víctimes de la dictadura i del sistema patriarcal alhora que han hagut de callar i callen per vergonya induïda, per solitud, per oblit, perquè la societat encara no coneix ni reivindica el seu llegat de resistents a un règim que va esmerçar tot el seu immens poder polític, militar i religiós per sotmetre-les.