Marta Rúbies
Portaveu del sindicat d’Infermeria SATSE
“La gent gran no interessa a ningú i tots hi arribarem”
“Han marxat companyes als sociosanitaris d’Anglaterra i aquí estan venint sobretot de Llatinoamèrica a cobrir llocs més tècnics”
“Abans hi havia molts fills. Cada vegada hi haurà més gent que entrarà a les residències per un problema de solitud i no de salut”
L’envelliment de la població obliga a plantejar nous models d’atenció amb l’objectiu de ser més eficients i optimitzar recursos. Les infermeres de l’àmbit residencial reclamen posar ordre a la professió i reconèixer les especialitats de geriatria.
Quina és la situació que es troben amb aquest nou model?
Ens trobem que les infermeres especialitzades en geriatria no són al lloc que toca. Tant als centres d’atenció primària com a les residències haurien de ser les infermeres especialitzades en geriatria o IPA (infermeres de pràctica avançada), que poden fer d’enllaç perquè són les que coneixen l’abordatge integral del pacient geriàtric. Som les garants de la bona pràctica, ens regim pel nostre codi deontològic que empara la bona praxi.
Però el problema és que no hi ha infermeres, no?
No n’hi ha perquè moltes marxen perquè no hi ha uns sous harmonitzats. Estan agafant infermeres geriàtriques ben preparades d’aquí i se les emporten a Noruega. Durant molts anys han marxat companyes als sociosanitaris d’Anglaterra i aquí estan venint sobretot de Llatinoamèrica a cobrir llocs més tècnics, amb infermeres sense la qualificació que toca i obviant el tema de l’idioma.
Què vol dir amb l’idioma?
No es pot obviar que la llengua forma part de la teràpia, sobretot en persones amb demència, ja que és important parlar-li en el seu idioma matern. El pacient geriàtric és l’últim que perd, i no queda bé dir-ho, però és la realitat que tenim.
Quines solucions proposen des del sindicat?
Allà on tenim veu mirem de negociar perquè s’igualin els sous perquè no hi hagi aquesta fuga de talent a l’estranger. Han de cobrar el mateix les infermeres d’un ambulatori i d’una residència, no pot ser d’una altra manera. Ara falten infermeres, però d’aquí a uns anys la situació s’agreujarà perquè ens jubilarem en massa la generació del baby boom i nosaltres no tenim relleu. Anem arrossegant les retallades des del 2010 quan van treure escoles d’infermeria i línies dels torns de tarda a la universitat.
No es va revertir després de la pandèmia, aquest reforç?
Molt discretament. Necessitem a corre-cuita que formem infermeres i que l’Institut Català de la Salut creï les places per a les infermeres especialistes en geriatria als CAP, igual que les residències. Ara mateix, a excepció de les llevadores, que mantenen l’especialitat, la resta d’especialitats no es tenen en compte. Tenim especialistes pediàtriques treballant amb adults, les de geriatria a dins les UCI... No té ni cap ni peus.
Falta voluntat política per posar ordre dins el sector?
Fa temps que ho reclamem i no ens fan cas. Des de la pandèmia tenim un altre paradigma perquè han canviat les necessitats. La professió ha evolucionat i acadèmicament hem fet els deures. Ara ens cal el reconeixement i posar-nos a treballar on toca, perquè això té conseqüències directes sobre el benestar i la salut de les persones que estem atenent. A la pandèmia vam remar tots junts perquè faltaven mans, però ara ens hem de reivindicar.
Veu que s’ha anat enrere?
És que fa cinc anys de la pandèmia i estem pitjor. Tenim la llei de seguretat del pacient, que s’està negociant al govern espanyol, amb la llei òmnibus, on reclamem tenir les ràtios adequades a la demanda de la població. Demostrem amb dades que amb menys infermeres la mortalitat augmenta i volem igualar unes ràtios com les que tenen a la resta d’Europa. Volem que les infermeres es formin reobrint les línies universitàries que es van tancar. Tenim la solució a l’abast per reduir els costos sanitaris i donar feina al territori. Si és tan evident, per què costa tant?
Tenen altres reptes amb el nou model d’integració?
Hi ha les infermeres especialistes de les cures pal·liatives que després de la pandèmia s’han trobat a l’atenció primària amb l’aprovació de la llei de l’eutanàsia. No estan preparades ni tenen els coneixements per assumir aquesta responsabilitat. L’atenció primària no pot ser un calaix de sastre i saturar-la amb aquests conceptes. Ni tampoc ens poden demanar a les infermeres que anem a fiscalitzar les depeses que fan les residències. Estem per liderar la cartera de serveis a les persones que hi ha a les residències.
Estem en una societat cada cop més envellida i fràgil. Anem tard repensant models?
No estem preparats per tenir gent gran a casa. Tenim problemes per adaptar ascensors i habitatges perquè hi entrin cadires de rodes. Arquitectònicament no estem preparats i potser tampoc hi ha el sentiment d’abnegació d’abans, ni el temps ni, per què no dir-ho, les ganes de cuidar la gent gran. Abans hi havia molts fills i ara això no passa. Cada vegada hi haurà més gent que entrarà a les residències per un problema de solitud i no de salut. La trista realitat és que la gent gran no interessa a ningú i oblidem que tots hi arribarem.
La prevenció pot ajudar-hi?
Les infermeres especialitzades han de promoure al màxim la seva autonomia a casa. S’ha perdut la xarxa veïnal que encara tenen als pobles. Però s’ha de vetllar pels seus drets. No pot ser que es separin matrimonis que han d’ingressar en residències. Ni mirar cap a un altre costat quan ens trobem una població de persones trans que també ingressen i hem d’atendre.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.