Les mans de les dones de les Saques

El fil moll, passat per aigua bullent, cremava. I això passava factura a les mans, i sobretot als dits, marcats amb talls, els quals per evitar l’abrusament del fil moll que “volava” per la màquina, es protegien embolicats. La Laura Rey, de 75 anys, treballava a la filatura mulla, una de les seccions de la fàbrica de les Saques de Banyoles. Ho va fer durant 24 anys. Treballava per torns horaris. Tenia la mainada petita i després de la fàbrica tocava la feina a casa. Tenia 16 anys quan va començar a la fàbrica, on també hi va treballar el seu marit i la cunyada i el cunyat. Són excepció els banyolins que no tenen una tia, la mare, una àvia, una parenta o tota la família, empleada a la fàbrica José Gimferrer SA (1914-1989), coneguda popularment com les Saques, perquè produïa sacs de jute; va ser la indústria més important de Banyoles. Al negoci de la família Gimferrer, les dones hi van ser un puntal. Elles als telers, a les màquines, i els homes, en algunes seccions com la de blanqueig, però eren els que ocupaven el càrrec d’encarregats.

A la Laura Rey li canvia el to de veu quan mira les fotografies antigues de les treballadores. N’hi ha moltes de les celebracions de la Verge de Montserrat, que era la patrona de la fàbrica. La treien en processó. Poques fotos de l’interior, de com era la fàbrica, de la secció de “cargues”, de la filatura, de les bobinadores... tota una nomenclatura que s’ha perdut, com també el patrimoni industrial i la vida febril que es conserva a la memòria, històricament vinculada a les dones. A Banyoles no hi ha rastre de les fàbriques lletges on feia el jornal mig poble. Hi ha el nom d’un passatge però ha desaparegut la silueta urbana, l’ombra de l’espai feixuc d’una fàbrica.

La Laura Rey mira les fotos en blanc i negre de la joventut, i la veu se li endolceix amb el record. Participa en un dels tallers que dinamitza la tècnica Sandra Basciano, emmarcat en el programa Banyoles Ciutat Gran de l’àrea de Serveis Socials, Acció Comunitària, Polítiques d’Igualtat i Salut de l’Ajuntament de Banyoles. El programa Banyoles Ciutat Gran, entre altres objectius, vol donar valor i visibilitat a persones que formen part de la història banyolina. En aquest context hi ha el projecte Dones de les Saques. A partir d’aquestes trobades s’ha fet una exposició amb fotografies i material original de la fàbrica. La mostra s’inaugurarà demà, 8 de març, a les 4 de la tarda, i es podrà visitar fins al 13 de març a la Llotja del Tint.

A punt de fer noranta anys, l’Eleuteria, l’Ele Arnal, nascuda a Ortilla, “un poble a prop d’Osca que no surt als mapes”, recorda com sempre feia el torn de nit, de les deu de la nit a les cinc del matí, perquè, amb la sogra i el marit a càrrec, li anava millor per dur la casa. No es qüestionava la doble jornada. Havia netejat cases però va voler canviar, millorar, i això passava per entrar a la fàbrica. L’ascensor social era una màquina que et deixava les mans amb olor de gasoil o te les deixava marcades. Amb els dos sous, podien estalviar. Pertanyia al grup de les bobinadores. Va ser en un d’aquests torns de nit que a la cunyada de la Laura Rey se li va enganxar el dit en una de les màquines. l’Ele Arnal era de les que tenien carnet de conduir i amb l’encarregat la van dur a la clínica Muñoz, a Girona. En aquella època encara no existien els departament de riscos laborals. Alguna noia, jove i amb cabellera abundosa, s’havia enganxat els cabells a les màquines. A la pissarreta, situada al costat de la màquina de la secció de les bobinadores, l’encarregat hi anotava, al finalitzar el torn les xifres, la feina feta, la producció. “A filatura, teníem un rellotge”, explica la Laura Rey. “Si la màquina la tenies parada, el rellotge no avançava.” Al vespre, a l’acabar el torn, l’encarregat apuntava. “Si feies més números, tenies una prima”, recorda. L’home de la Laura Rey vivia a Serinyà i l’autocar vermell de les Saques el recollia per dur-lo a la fàbrica. Els diumenges d’estiu pagaven un extra al conductor perquè els dugués a la platja, a Torre Valentina, com si fossin turistes en un país estranger i fins i tot alguna excursió de grup a Barcelona.

A l’Ele Arnal li agrada explicar la seva experiència a les Saques en un taller que es fa al molí de Sastres Paperers amb alumnes d’institut. Li pregunten què li pagaven i com eren les màquines, i se l’escolten. I a ella se li il·lumina la mirada parlant d’aquell món d’abans que era el millor a què podies aspirar però “molt dur”, recorda la Laura Rey: “Eres jove i ho suportaves tot.”