Aval inicial del Suprem al retorn d’edificabilitat a la Costa Brava
L’alt tribunal inadmet recursos de la Generalitat davant sentències que anul·laven desclassificacions del PDU
El pla de sòls no sostenibles del govern va esborrar del mapa 906 hectàrees urbanitzables l’any 2021
Els 36 contenciosos sentenciats fins ara pel TSJC permetrien tornar a construir en almenys 212 hectàrees
El pla director urbanístic (PDU) de sòls no sostenibles de la Costa Brava va ser la figura adoptada pel Departament de Territori de la Generalitat per mirar de preservar integralment 906 hectàrees en els 22 municipis del litoral gironí, per la via de l’extinció, que equivalia a desclassificar-les. Però al llarg del darrer any i mig, 36 sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) han estimat els arguments de propietaris i alguns ajuntaments afectats. Nombroses d’aquestes resolucions han anul·lat la consideració de sectors i polígons urbanístics a extingir. Segons les dades que ha pogut recopilar aquest diari, deixarien fora un mínim de dinou àmbits desclassificats automàticament pel PDU: unes 212 hectàrees, dins de vuit municipis, que suposarien gairebé una quarta part de la superfície on Territori va extingir del tot l’edificabilitat el febrer del 2021.
Quatre anys després, fonts del serveis jurídics del Departament de Territori xifren en un total de 52 el nombre de recursos contenciosos presentats contra l’aprovació del planejament. Dels 36 amb sentència inicial ja dictada per part del TSJC, 28 han estat contraris als interessos del PDU de la Generalitat i els altres vuit han acabat amb sentències favorables al pla, desestimatòries. Seria el cas d’alguns sectors en què simplement es proposava la “directriu” de reduir-hi edificabilitat, o bé que ja havien estat marcats com a desclassificables amb anterioritat, sota la cobertura de planejaments previs, especialment el pla director urbanístic del sistema costaner (Pdusc) del 2005.
Les primeres sentències contràries van arribar fa un any, i els lletrats del govern català no van trigar a presentar els corresponents recursos de cassació, i el Tribunal Suprem ja n’ha començat a rebutjar algun, directament, pel mecanisme jurídic d’inadmissió a tràmit. Els magistrats de l’alt tribunal estatal no han volgut ni tan sols entrar a qüestionar el fons ni la forma de les sentències. Una altra providència, del 19 de febrer, remet a traslladar la causa al mateix TSJC per prosseguir la via alternativa de “tramitació de recurs cassacional autonòmic”, que ara teòricament seria la darrera oportunitat de la Generalitat per salvar la integritat del PDU.
El pes de l’“autonomia local”
En cinc casos, segons les mateixes fonts, els recursos estan pendents d’aquest dictamen final per part del mateix TSJC. Però diversos promotors o propietaris al darrere dels contenciosos veuen aquests dies difícil que una altra sala del tribunal català, potser menys avesada al marc normatiu urbanístic, contradigui tant l’altra com el parer favorable a la inadmissió reflectit per l’alta instància del Suprem: la vulneració del principi d’“autonomia local” de cada consistori per elaborar el seu planejament.
Va ser l’argument principal i comú sobre el qual la secció segona de la sala del contenciós administratiu va despatxar la majoria de contenciosos, sense entrar en gaires més aspectes. I el Suprem no hi ha entrat, perquè el reconeix la mateixa Constitució estatal i normativa superior europea. La pràctica totalitat de sentències en primera instància no entraven a valorar altres aspectes de detall, urbanístics: el fons de la qüestió. Tot això empenyeria totes les parts –Generalitat, propietaris i municipis– a discutir pam a pam futures edificabilitats sobre altres aspectes que sí que es mantenen intactes i vigents del PDU, sobretot la normativa que blinda de la urbanització terrenys amb pendents superiors al 20%, amb masses forestals o en localitzacions visualment fràgils o dominants.
L’extinció, “passada de ratlla”
El PDU es va tramitar i promulgar en un context d’alta tensió a la Costa Brava. Passats els anys de la punxada de la bombolla immobiliària, el mercat es reactivava i tant propietaris com promotors reprenien l’activitat. Diversos projectes, alguns amb impacte paisatgístic notable, van afavorir l’aliança de nombroses entitats dins de la federació de SOS Costa Brava, que a banda del setge judicial contra determinades actuacions va crear un clima d’oposició i rebuig davant la tendència, que l’executiu català va mirar de canalitzar amb el PDU.
L’estratègia, però, era arriscada. Pels promotors, massa “agressiva”, tot recorrent a la desclassificació directa de sòls considerats fins aleshores urbanitzables o urbans, i fins i tot consolidats. Un propietari afectat, que prefereix preservar l’anonimat, recorda que feia més de 40 anys que pagaven IBI com a zona urbana. És un altre efecte que passava factura als ajuntaments. Per exemple, a Begur, des d’aleshores els ingressos per aquest concepte han caigut en uns 110.000 euros anuals, amb el pas dels terrenys a condició rústica.
Prudència extrema i multilateral
Quatre propietaris consultats, amb interessos a Begur, Pals i Roses, posen la confidencialitat com a condició per expressar opinions que mantenen una bona dosi de cautela. Però coincideixen que el PDU els va retirar drets després d’anys de converses i negociacions amb els diferents governs municipals, sovint per millorar l’encaix de les obres noves en un paisatge sensible. En el cas de Roses, per exemple, part d’algunes finques excloses s’havien cedit per a l’ampliació de la C-260 i la construcció d’una rotonda, a canvi d’una compensació futura que mai va arribar. L’Associació Catalana de Promotors d’Edificis tampoc s’ha volgut pronunciar fins que les sentències siguin fermes. I des de diversos consistoris, Roses –amb el volum més elevat d’habitatges extingits– i Lloret –amb tres sectors en què es van descartar hotels o altres desenvolupaments de serveis– prefereixen igualment mantenir silenci, per ara.
A Begur –un dels governs més crítics amb la tramitació del pla i encara més quan la Generalitat li va derivar una primera demanda de responsabilitat patrimonial–, l’alcaldessa, Maite Selva, prefereix no avançar escenaris, però sosté que Urbanisme “va deixar de banda les apreciacions que es van fer arribar” i avança que “tant si el TSJC acaba donant la raó als promotors com a la Generalitat, els ajuntaments tindran problemes”: o hauran de tornar a refer plans generals –vegeu peça adjunta– o potser es tornaran a trobar amb reclamacions d’indemnitzacions sobre la taula. I al Port de la Selva, el regidor d’Urbanisme, Roger Pinart, subscriu bona part de les tesis de Selva: “Tenim ganes de fer un nou POUM, però quan sigui tot ferm, abans de perdre el temps ara tomba cap aquí i ara cap allà.” Pinart creu que “es va actuar de cara a la galeria, pels titulars”. Ho exemplifica amb el fet que, dels tretze habitatges que la Generalitat va dir que es deixarien de fer al Port de la Vall, un altre sector estimat parcialment pel TSJC i inadmès al Suprem, “amb prou feines s’hi plantejava una caseta”, perquè ja havien negociat una reducció de sostre amb els propietaris.
I si s’acaben reclassificant?
A la Generalitat, fins que no es tanqui la via judicial, tampoc volen avançar esdeveniments. El fins fa pocs dies director general d’Ordenació del Territori i Urbanisme, Agustí Serra, es va referir a les sentències adverses a finals de novembre, en una jornada del Col·legi d’Arquitectes a Girona: “Tenim confiança de guanyar-les, i, si no, ja prendrem altres mesures”, que no va concretar. La més senzilla seria una nova moratòria o suspensió de llicències, com ja es va fer el 2019 per guanyar temps i refer el pla, però amb risc d’inflamar el seguit d’empresaris i particulars que encadenen la crisi immobiliària, la primera moratòria i ara els anys d’espera durant el litigi i la resolució de les cassacions. Una altra opció seria que la Generalitat redirigís els àmbits afectats cap a la reducció ben argumentada que ha resistit millor davant el TSJC. Serra ara ha estat nomenat director de Planejament Territorial del departament, amb el repte de confeccionar un Pla Territorial del conjunt de Catalunya i dins d’una reestructuració de la cúpula urbanística que situa en el càrrec que fins ara ocupava Elisabet Cirici. Però tampoc no s’aclareix de qui dependrà el desenllaç del PDU.
Bumerang de projectes en cartera
Veient com han anat les coses, però, fonts dels consistoris constaten que hi ha diversos afectats amb la documentació a punt per tramitar i posar en marxa alguns projectes aparcats de manera immediata, si el veredicte del TSJC acabés aixecant-los el vet del pla director.
I els que no hi van recórrer podrien fer-hi res, ara?
El termini per presentar contenciosos contra el PDU, publicat en el DOGC el 15 de febrer del 2021, expirava dos mesos després, a mitjan abril. El volum de conflictivitat l’il·lustren la cinquantena de recursos al registre del TSJC. Però entre molts afectats que van declinar fer-ho, en veure que ara mateix diversos sectors extingits d’entrada, podrien recuperar edificabilitat, la pregunta que alguns es fan és si tindrien opció de fer reclamacions tardanes.
Una afectada de l’Alt Empordà rememora que el 2021 van convocar algunes reunions entre propietaris per coordinar estratègies i repartir-se els costos dels litigis, però “enmig de la covid, molta gent va donar-ho per perdut, perquè els confinaments municipals o comarcals encara ho dificultaven més”. Diu que hi havia “gent gran, hereus, persones que no coneixen el sector de la construcció” i se’ls feia un món. Un altre factor dissuasiu era enfrontar-se a l’administració de la Generalitat per salvar una o dues parcel·les petites: no semblava una tasca fàcil. Fonts jurídiques admeten que seria complicat reobrir el meló del PDU, però no impossible. Deixen clar que, ara mateix, caldria esperar que les sentències estimatòries d’altres propietaris siguin declarades fermes. Però aleshores podrien explorar el camí de la “impugnació indirecta” del planejament, tot acreditant greuges similars en els seus terrenys i paral·lelismes amb la resta de resolucions. Respecte a la possibilitat de reclamar responsabilitats patrimonials, hi ha divisió d’opinions. La majoria, però, es conformaria a veure restituïts els drets urbanístics i, en cas contrari, instar-les aleshores per una altra via judicial.
Begur adapta el POUM enmig del fum
En plena batalla urbanística als jutjats, l’Ajuntament de Begur manté la intenció de renovar un planejament municipal (POUM) que data del 2003. No era gaire antic, però el PDU el va deixar tan tocat –dotze sectors marcats a extingir i sis més de reducció– que, sumant-hi les noves normatives urbanístiques de protecció del paisatge i restriccions en sòls forestals o amb pendents superiors al 20%, el municipi s’hi ha d’adaptar. Serà un nou planejament que cap grup polític descartava abordar anys enrere, però diversos canvis legals d’abast supramunicipal, drets urbanístics històrics en disputa, la pressió popular de SOS Costa Brava i l’opinió pública en contra de nous projectes dificultaven la missió.
A finals de febrer, però, l’actual executiu de Junts i Més Begur va aprovar un primer avenç per a la renovació del POUM que pretén fer-lo “més sostenible” i tendint a defugir la “massificació”, d’acord amb l’alternativa triada per la comissió territorial d’Urbanisme de Girona. Les altres dues, descartades, eren més conservadores i continuistes. Un dels promotors afectats es queixa que en les converses mantingudes fins ara amb el consistori, que defensa que hi haurà participació al llarg de tot el procés, critica que en el darrer document el seu sector, tot i la primera sentència estimatòria del TSJC i la inadmissió del recurs de la Generalitat al Suprem, continua descartat segons el PDU, i l’alcaldessa, Maite Selva, defensa que s’alerta de la situació incerta, tot i que fins que no s’acabi el procés judicial, han d’acatar el marc urbanístic vigent, que no poden bandejar. Si hi ha canvis, Selva diu que quedaran reflectits, tot i que els faran reajustar altre cop el trencaclosques.
