De cementiris de cotxes a concessionaris

“Sí, sí, jo estic bé, només he perdut el cotxe”, era la resposta habitual dels habitants de l’Horta Sud afectats per la Dana, afortunats de no haver perdut cap familiar, quan els preguntaves com estaven, mig any enrere. En aquell moment, la imatge constant a les localitats afectades eren els cotxes destrossats per tot arreu, de totes les marques, de totes les mides, enfangats, sense vidres, marcats amb “X” o “O” i amuntegats els uns sobre els altres. Els que havien tingut més sort duien a l’interior un paper escrit amb bolígraf, o una anotació al mateix capó aprofitant el fang, on hi deia: “Cotxe funcionant, no el toqueu”, perquè a alguns que no ho havien deixat escrit se’ls va emportar el cotxe la grua i després no el van trobar. Les autoritats calculen que uns 120.000 vehicles van quedar afectats per la riuada. Sis mesos després, on són tots aquests cotxes?

Caminant per les poblacions de l’Horta Sud ara hi veus cotxes, però tots nous, nets, amb vidres, sense fang, i pràcticament només llegeixes matrícules amb M. MXN, MNW, MXS, MYW, MYH... “Sembla un concessionari”, feia broma en Jorge de la llibreria Somnis de Paper de Benetússer. De fet, la venda de cotxes ha crescut un 280% en aquestes zones. I ara els cartells de “Cotxe funcionant” han estat suplantats pels de “Gual funcionant, no aparqueu”, perquè tot i que encara hi ha garatges sense obrir, molts ja estan nets i operatius.

El pas dels vells vehicles als nous, però, no ha estat del tot plàcid: els que tenien més urgència, el van fer un mes després –abans tampoc es podien moure– amb una ajuda de 2.000 euros i amb alguns descomptes. “Em vaig comprar el cotxe per WhatsApp. Quan ja el tenia comprat vaig pensar que no havia ni preguntat de quin color era”, explica una veïna. Per a molts dels seus habitants el cotxe és necessari per poder moure’s i anar a treballar, i en el cas d’aquesta veïna el necessitava per poder anar a buscar el seu pare malalt.

En tot cas, comprar un cotxe no era el pas més difícil, sinó moure l’antic d’allà on hagués quedat encastat, traslladar-lo per desballestar i, finalment, donar-lo de baixa. A l’inici, els municipis van habilitar diferents espais –descampats o polígons– per deixar-hi els cotxes tots junts i retirar-los del carrer, on impedien la neteja i la mobilitat.

Primer problema: els que no tenien rodes, la grua no se’ls podia endur, i els que en tenien, molts van punxar per la ferralla acumulada a l’asfalt. Un cop superat el trasllat arribava el segon entrebanc: aquests cementiris de cotxes no estaven vigilats i els lladres se n’aprofitaven. De fet, hi ha hagut diversos casos de compravenda de peces de cotxes valencians. A finals d’any, veient la necessitat d’accelerar la retirada dels automòbils de les diverses localitats, no només per poder netejar bé, sinó per assegurar la salut dels habitants, la Generalitat va agafar les regnes i va ultimar un pla d’emergència que incloïa un acord amb diferents desballestadors de l’Estat per endur-se els vehicles.

Tot i això, encara queda un cementiri de cotxes, el punt perfecte per als turistes de catàstrofes, que per Setmana Santa ja hi rondaven. Albal és l’únic municipi que va decidir gestionar de forma directa la retirada de cotxes i això, a part d’un paisatge curiós, ha generat malestar entre els veïns, a qui els preocupen les afectacions que pot tenir el desballestament improvisat que han muntat i han deixat en mans d’una empresa andalusa.

Els pobles han passat dels cementiris als concessionaris, demostrant que els danys materials van ser molt greus però que al final acaben sent els menys importants.