Rates amb ales

Tenen pre­ferència als edi­fi­cis alts, remi­niscències de quan eren més lliu­res, més sal­vat­ges i vivien en penya-segats. Ales­ho­res per­ta­nyien a la natura, men­ja­ven el que els ofe­ria, omplien els pul­mons d'aire pur i les plo­mes d'un gris intens dei­xa­ven anar espur­nes de llum salu­da­ble. Avui, tot i el seu posat altiu, com el de la família que ho ha per­dut tot menys la dig­ni­tat i surt al car­rer amb el cap ben alt però amb una lleu­gera vacil·lació d'espat­lles, es pas­se­gen bruts, d'un gris cano­nada ben apa­gat, com si fos de fum; el seu vol és a vega­des galli­naci i men­gen les dei­xa­lles de la vida humana, la vida que és pròpia de la ciu­tat. S'han fet un lloc a Bar­ce­lona perquè són molts, i tot i que inten­tem igno­rar-los, la veri­tat és que la nos­tra vida trans­corre frec a frec amb els coloms. Són una plaga, entesa com a apa­rició sob­tada d'éssers vius de la mateixa espècie que cau­sen danys en pobla­ci­ons, i són un mal exem­ple per als nos­tres fills, perquè s'han ren­dit, han sacri­fi­cat la vida lliure dels penya-segats pel men­jar fàcil i pre­pa­rat. Ja fa temps que en par­lem, d'això, però el més inqui­e­tant del cas és que ningú no sap com atu­rar-ho. Sem­bla que l'agreu­jant més gran del pro­blema són els ali­men­ta­dors oca­si­o­nals. Això fa que aquests ocells es con­cen­trin de cop en un lloc deter­mi­nat, sabent que acon­se­gui­ran l'ali­ment sense haver-se d'espa­vi­lar. I això, ho mirem com ho mirem, és anti­na­tu­ral. Per què el déu o els déus han donat ales als coloms? Per poder fugir d'una vida com aquesta. Però fins que no ho enten­guin, aquests coloms sobre­a­li­men­tats esta­ran en millors con­di­ci­ons per pon­dre ous a la pri­ma­vera i a la tar­dor, i això farà que en lloc de posar-ne un (relleu gene­ra­ci­o­nal, així la població no aug­men­ta­ria) en pon­guin tres o qua­tre.

És dis­sabte al matí i miro per la fines­tra del men­ja­dor, que dóna al car­rer, i espero. La veig cami­nar amb difi­cul­tat, tra­ves­sar el car­rer i, gai­rebé sense atu­rar-se, bui­dar a terra un saquet de plàstic que du a les mans amb alguna cosa engru­nada a dins, i con­ti­nuar el seu camí tron­to­llant. No entenc el motor que mou aquesta ali­men­ta­dora oca­si­o­nal de coloms: no espera a recrear-se en la seva bona obra, fins i tot sem­bla que ho fa a des­grat, com un mal tràngol, com si en lloc de men­jar els llancés verí i no volgués veure la cru­el­tat de l'obra feta. És pot­ser la seva manera de recon­ci­liar-se amb el món; se la veu tan sola... I de seguida un nom­bre ingent de coloms inun­den el car­rer, amb unes ànsies devo­ra­do­res que gai­rebé fan caure un noi que anava en bici­cleta. Espan­tat, el noi s'atura i mira què passa, d'on surt aquesta taca grisa i pesant. Pot­ser ha entès què ha pas­sat, el terra tacat de pa esmi­co­lat, cobert per una massa alada, i li diu alguna cosa a la dona, que, jus­ta­ment ara, passa pel seu cos­tat. M'és impos­si­ble saber què li diu, però veig que la dona se'l mira un moment i con­ti­nua, cap­fi­cada en cada pas que fa sobre l'asfalt. Els coloms aviat li que­den enrere, i el noi de la bici, també. Es cal­cula que a Bar­ce­lona hi ha uns 256.000 coloms. Si bé és cert que hi ha sis­te­mes letals per era­di­car-los, com ara ocells rapi­nyai­res i fil­ferro espinós, el millor sis­tema seria convèncer els ali­men­ta­dors oca­si­o­nals que dei­xes­sin de faci­li­tar-los la vida. A Bar­ce­lona no hi ha san­ci­ons esta­bler­tes per aquests actes; per això, en lloc d'incre­par-los, el que pro­po­sem és que es cone­gui el veri­ta­ble motor de l'acte. Nor­mal­ment és gent gran, i sola, i pot­ser trista. Esbri­nem per què ho fan i ofe­rim-los una acti­vi­tat subs­ti­tutòria. I si no fun­ci­ona, la crisi fa de la neces­si­tat vir­tut: és que ja hem obli­dat el sabor del colomí a la brasa?