Una bicicleta nova

“La meva filla neteja esca­les i el meu fill s'espa­vila com pot. Estan ofe­gats amb la hipo­teca, així que repar­tiré el premi entre tots dos. Jo em com­praré una bici­cleta nova”. Així par­lava ahir Manuel Agui­lera a la porta del bar Mal­do­nado, enmig de l'ale­gria gene­ral i abraçat pel seu fill, que ha per­dut fa poc la feina que tenia a la Seat. Agui­lera tenia dues par­ti­ci­pa­ci­ons i ha estat agra­ciat amb 150.000 euros. Un premi petit com­pa­rat amb el que expli­ca­ven els seus com­panys de for­tuna. La frase es repe­tia fins a la saci­e­tat, enmig de llàgri­mes, riu­res i abraçades. “Quant t'ha tocat?" “300.000 euros!”. Una frase que s'este­nia com una remor a tot Pallejà, un poble petit que, segons l'alcalde, està molt unit i com­par­teix penes i ale­gries. El bat­lle, Ismael Álva­rez, era un dels afor­tu­nats, tot i que indi­rec­ta­ment. Els seus pares, que regen­ten una botiga de foto­gra­fia just al cos­tat del bar, van com­prar un dècim. I el pare d'Álva­rez, el José, es pas­se­java entre la mul­ti­tud cri­dant “m'ha tocat la grossa” amb una gran repro­ducció del número a les mans. De fet, José Álva­rez ja està jubi­lat, i amb el premi vol acon­se­guir que la seva dona també es jubili. “A veure si la con­venç”.

Álva­rez fill s'abraçava amb els seus com­panys d'equip, els vete­rans de fut­bol de Pallejà. “Ja podrem com­prar samar­re­tes i una pilota nova”, deia al Ber­nardo. El Ber­nardo no té encara deci­dit què farà amb els diners. “En tinc tants que no ho sé. No sé si em com­praré una fur­go­neta per posar-me a tre­ba­llar com a pin­tor”. Aquest veí va tre­ba­llar durant 34 anys en una empresa tèxtil de Molins de Rei que va fer un expe­di­ent de regu­lació d'ocu­pació i va dei­xar 68 tre­ba­lla­dors al car­rer. El Ber­nardo era un d'ells. Té la sort de tenir una hipo­teca “con­tro­lada”, ja que viu en un pis de pro­tecció ofi­cial. El car­rer Nos­tra Senyora de Loreto, on hi ha el bar, és en un barri segons l'alcalde “molt obrer”, i el bar és d'aquells tra­di­ci­o­nals, amb una llarga barra i cadi­res aptes per al joc del dòmino. La nit ante­rior, els vete­rans del fut­bol hi havien cele­brat el sopar de Nadal sense ima­gi­nar-se, per un moment, que l'endemà les seves vides can­vi­a­rien.

Més d'un va sor­tir cor­rents de la feina per abraçar els seus i el dècim que havia de resol­dre hipo­te­ques, obrir nous nego­cis i aju­dar la família. Yolanda Tas­quer era a l'ofi­cina on tre­ba­lla d'admi­nis­tra­tiva quan es va assa­ben­tar que és pro­pietària, amb el seu marit, de 300.000 euros. “El meu marit m'ha tru­cat per dir-me que ens ha tocat la grossa i m'he posat tan con­tenta que he mar­xat de l'ofi­cina. Això és una boge­ria”, expli­cava amb llàgri­mes als ulls. El seu marit, Fran­cisco Rubia, va al bar Mal­do­nado cada dis­sabte a esmor­zar amb els qua­ran­tins. Els qua­ran­tins és la colla que es cons­ti­tu­eix cada any a Pallejà i que agrupa les per­so­nes que aquell any fan 40 anys. Entre altres acti­vi­tats, orga­nit­zen una com­parsa per Car­nes­tol­tes i aquesta en con­cret s'ha vist, en alguns casos, acom­pa­nyada per la sort. “Tot i que venim cada dis­sabte a esmor­zar, no tot­hom va com­prar el dècim”, expli­cava Rubia. Ell sí, i reia en expli­car què pensa fer amb el premi: “Mun­taré un negoci per fer la com­petència a la meva cap”. Rubia tre­ba­lla en una pape­re­ria.

Qui no reia sinó que plo­rava a llàgrima viva era una dona que expli­cava que la grossa havia tocat al seu germà i al seu nebot. El nebot, Miguel Vélez, és un jove de 25 anys que pateix des de fa un temps els efec­tes de la crisi. “Tre­ba­llo a la cons­trucció, sóc autònom i tre­ba­llo com a gui­xaire”. Asse­gura que en l'últim any ha tin­gut una dava­llada de la fac­tu­ració del 70%. I amb una hipo­teca de 200.000 euros per pagar. La hipo­teca ara no és cap pro­blema. I amb els 100.000 euros res­tants, aju­darà la seva ger­mana. El pri­mer que farà, això sí, serà aple­gar la família al vol­tant d'una bona taula. “A men­jar i beure fins que no puguem més”. Això de con­vi­dar la família a un bon àpat i cele­brar les fes­tes com cal sem­bla l'únic caprici que els afor­tu­nats pen­sen ofe­rir-se. Almenys així ho mani­fes­ta­ven ahir. Com a molt, se sen­tia algú que par­lava d'un viatge. Però pocs. Ni el Carib, ni un cotxe, ni joies, ni tan sols una tele nova. L'obsessió és “tapar forats”, forats tan grans com el que deixa un deute amb el banc de per vida, una feina per­duda, uns fills amb pro­ble­mes... i fins i tot una vista en mal estat. Juan Luis Rojas està jubi­lat i té una única filla, la Mireia, que ahir va dei­xar tot el que estava fent per córrer al bar Mal­do­nado. “Aju­daré la família, i a veure si faig alguna cosa amb la vista”, expli­cava l'home asse­nya­lant uns ulls que es veien lleu­ge­ra­ment ente­lats per l'edat. “És que em sur­ten molts mus­sols”, es jus­ti­fi­cava.

José Anto­nio Mal­do­nado, el pro­pi­e­tari del bar –hi ha un altre bar Mal­do­nado al poble, de la mateixa família però amb menys sort–, va tenir temps de pen­sar què farà amb els diners men­tre era abraçat pels cli­ents i asset­jat pels peri­o­dis­tes, i s'eixu­gava les llàgri­mes que no podia ama­gar des que, a un quart de dotze, van can­tar els nens de Sant Ilde­fons. “Arre­glaré la hipo­teca”, va asse­gu­rar. I ara sí, un caprici: “I men­jaré cada dia arròs amb llamàntol”. Al bar, el per­so­nal no donava a l'abast ser­vint cer­ve­ses, en una impro­vi­sada festa amb barra lliure.