Joan Martín Valls

D'aques­tes naus del Fibra­co­lor no en que­darà res, ho arra­sa­ran tot i ho faran tot nou.

Dijous farà anys: jo vaig entrar a la Fibra el 3 de març de 1963. Hi vaig tre­ba­llar trenta-vuit anys, de cap de secció i direc­tor de pro­ducció.

Per què es va posar aquí a Tor­dera? Hi havia una aigua fabu­losa, de molt poca duresa. Una fàbrica d'aques­tes és del ram de l'aigua. Es gasta aigua a pata­des. Con­cep­tu­al­ment el procés és sen­zill: es mulla i se seca. Es deixa la roba agra­da­ble de tacte, que tin­gui vista i color. Érem uns 700. Tre­ballàvem amb els prin­ci­pals cli­ents d'Espa­nya, noms cata­laníssims com els Vila­do­miu, els Fer­rer, els fills de Josep Fer­rer, els Burés...

Vam mun­tar la màquina més gran del món. Sor­tien 200.000 metros per dia. Això és com posar-te a Girona, aga­far la naci­o­nal, anar-la alfom­brant de roba fins a Bar­ce­lona i després tor­nar. Això un dia i un altre. Veníem a fer entre 55 i 60 mili­ons de metros l'any. Dels 70 als 90. Va ser l'època dau­rada. Aquí no sabien què fer amb els quar­tos. Però com­pe­tir amb el nord d'Àfrica és pràcti­ca­ment impos­si­ble i com­pe­tir amb els xinos i amb els hindús és suïcidar-te. I aquí vam con­ti­nuar fent com si res, fins que va començar a venir roba d'allà i els cli­ents van anar caient un dar­rere l'altre, un dar­rere l'altre...

L'Aman­cio Ortega, Indi­tex, té aques­tes naus de Tor­dera, i al terme muni­ci­pal de Pala­folls hi té el magat­zem de Bershka. Aquí no hi fabri­quen res. És un cen­tre logístic. I aquí a la Fibra­co­lor hi faran una nau de 140.000 metros qua­drats. Una nau tan gran que m'agra­darà veure-la. Fan venta per inter­net a nivell mun­dial i evi­dent­ment hi ha d'haver un magat­zem que estarà total­ment meca­nit­zat.

Per cert, jo he dinat amb l'Aman­cio Ortega, que no el coneix ni Cristo. Deu­ria ser cap al 76-77, quan no era tan famós. El vam anar a veure a Arteixo. Aquest home s'ho ha gua­nyat, eh? Aquest home a les sis del matí ell i la seva dona obrien les naus que tenien. I saps qui les tan­cava, a les deu de la nit? Eren ells. Pen­ca­ven a base de bé. El vam anar a veure perquè teníem un pro­blema amb una roba seva que tractàvem. Va tre­ba­llar molt per les for­ces arma­des perquè aquests fan tira­des molt llar­gues i això sem­pre és molt ren­ta­ble. I me'n recordo que estàvem dinant i jo li vaig dir: “Oye, Aman­cio, nosal­tres ara hem fet una ins­tal·lació que podem fer molts de metros, per què no ets cli­ent de Fibra­co­lor?” I saps què em va con­tes­tar? Diu: “Juan, yo no qui­ero ser cli­ente de Fibra­co­lor. Yo qui­ero ser el dueño de Fibra­co­lor. Y qui­ero ser el dueño por una razón muy sim­ple: por­que qui­ero sacar com­pe­ten­cia. Y si con­vi­ene cer­raré Fibra­co­lor”. I això ens ho va dir fa trenta-cinc anys. Mira si tenia clares les coses. Aquest home per mi és un fora de sèrie. Aquest home es va ado­nar d'un error del procés tèxtil. Els senyors que fabri­quen fibres, fabri­quen i en tre­uen un bene­fici. Venen el fil a un senyor que té telers. Aquest senyor tei­xeix la roba i hi car­rega un tant per cent. La porta a un con­fec­ci­o­nista que fa la camisa. El con­fec­ci­o­nista també hi ha de gua­nyar. I final­ment la camisa va a la botiga, que també hi car­rega un tant. Aquest tio es va ado­nar d'una cosa: el dia que jo con­troli tot això, aquest no gua­nyarà res, aquest no gua­nyarà res, aquest no gua­nyarà res i aquest no gua­nyarà res. El que ven és el que gua­nyarà. Automàtica­ment, jo podré ven­dre molt més barato que els altres i con­ti­nuar gua­nyant més que ells tots junts, perquè em que­daré sol. I això és el que va fer.