Cenyir el vent

Vaig conèixer Josep Vicente arran de l'edició de Cenyir el vent, lli­bre publi­cat l'any 2010 per la Col·lecció Josep Pla de la Dipu­tació de Girona. En aquesta obra, aplec d'arti­cles publi­cats al diari El Punt i a la revista Àncora, cris­tal·lit­zen les for­mes més ple­nes de la cul­tura i, al mateix temps, la summa vital d'una per­sona entra­nya­ble. Des d'un cen­tre de gra­ve­tat moral, el lli­bre decor­tica els prin­ci­pals objec­tes de passió del seu autor: Sant Feliu de Guíxols, la Medi­terrània, el pai­satge, Itàlia, l'urba­nisme, l'art en les seves diver­ses face­tes (pin­tura, música, lite­ra­tura, arqui­tec­tura, escul­tura...), la política i, sobre­tot, la civi­li­tat i l'amis­tat. Al llarg d'un any vam estar pre­ci­sant amb Josep Vicente els diver­sos blocs temàtics que con­fi­gu­ra­rien l'obra, els arti­cles que inclouríem i els arti­cles que des­car­taríem, i també vam fer múlti­ples obser­va­ci­ons sobre el vigor d'una llen­gua que, com recalca el poeta Quim Espa­nyol en el pròleg del lli­bre, “és viva, no gens arti­fi­ci­osa i, per això mateix, intensa en el sen­tit”. Durant mesos vaig viure iman­tat per la força estètica, la mesura, el cicle paci­ent de la reflexió i la des­til·lació intel·lec­tual d'una veu literària que es cul­mina en una aposta pel valor civi­lit­zant de la cul­tura.

De mica en mica vaig com­pren­dre que el punt d'excel·lència de les grans apti­tuds intel·lec­tu­als de Josep Vicente eren els dos atri­buts més alts que pot tenir una per­sona: la bon­dat i la volun­tat de com­prensió de l'altre, dos valors que con­tras­ten amb la carn viva que exhi­bei­xen tants i tants gover­nants d'ara, ges­tors sobra­da­ment pre­pa­rats en la lògica inde­fec­ti­ble de dir com són les coses però nuls a l'hora de trans­for­mar la rea­li­tat i de fecun­dar-la amb la vella fórmula huma­nista de fon­dre vir­tut i conei­xe­ment. De mica en mica, vaig anar sabent que amb Josep Vicente havíem començat a for­jar –com deia ell– “una bella amis­tat”. Un dia, com autoim­pug­nant un dels seus recur­rents ven­da­vals d'idees, va dir amb aquell escep­ti­cisme que tant li agra­dava d'impos­tar: “Però ara tot això ja no importa, només m'he de pre­o­cu­par de morir”. “Serà una mort pre­ma­tura”, li vaig dir. I va riure ober­ta­ment, men­tre em dei­xava anar una cla­te­llada. A mesura que teníem l'edició endreçada, ens trucàvem i ens escrivíem més i més. No tant per refe­rir-nos al lli­bre sinó per par­lar d'allò de què par­len dos amics, de tot, de tot i en una pal­pi­tació comuna. A les dotze d'avui, hora del seu enter­ra­ment, seré lluny de Sant Feliu. No em caldrà atu­rar les bro­ques del meu rellotge, perquè és l'absència la que ens funda i no al revés. M'apar­taré en un lloc soli­tari i lle­giré aquest frag­ment de Josep Vicente dedi­cat al Sant Pol de Sant Feliu, un frag­ment intem­po­ral com la meva estima: “I en aca­bar el camí hauràs arri­bat a un petit parc que té una duna també petita de joguina i un ren­gle d'ingènues case­tes de bany. El temps seguirà el camí del sol i tu te l'aniràs bevent a glo­pets lents, com diu que s'ha de beure l'ambro­sia. I quan hagis sor­tit de l'encan­teri el vai­xell ja no hi serà”.