El millor amic

El soroll del motor de la fur­go­neta alerta els gos­sos. Quan la veuen, l'emoció entre els ani­mals es des­ferma. Fa un moment la situ­ació era cal­mada. Ara, tot són salts i lla­drucs d'ale­gria.

Des de fa dos mesos, un grup d'avis de la residència Bellaire, de Cabrils, acut dos cops per set­mana a la gos­sera muni­ci­pal per pas­sar una estona al cos­tat d'aquests ani­mals, que no han tin­gut una vida fàcil. Quan entren al recinte muni­ci­pal, el ritual es repe­teix. Els res­pon­sa­bles de l'equi­pa­ment dei­xen anar els gos­sos, que ràpida­ment bus­quen el que ja con­si­de­ren el seu amo. De fet, en les ante­ri­ors visi­tes ja s'han anat cre­ant vin­cles entre els avis i els ani­mals. «Podríem dir que cada per­sona ja ha apa­dri­nat un gos», resu­meix la res­pon­sa­ble de la residència de Cabrils, Est­her Pageo. Un cop ini­ciat el «vis-a-vis» sor­geix el moment màgic. L'avi i l'ani­mal con­nec­ten i es retro­a­li­men­ten emo­ci­o­nal­ment. L'home aca­ri­cia, ras­pa­lla, juga amb el gos. Aquest li demos­tra el seu afecte amb caran­toi­nes i sal­ti­rons. Els gos­sos que es trien per aquest pro­grama són els més grans, els que són con­si­de­rats de difícil adopció. Gene­ral­ment són exem­plars més tran­quils, que s'adi­uen més al ritme de vida de la gent gran. En molts dels casos s'unei­xen dues soli­tuds: la de l'avi, que està pas­sant la dar­rera etapa de la seva vida en una residència, amb la de l'ani­mal, que ha estat aban­do­nat i està reclòs a l'espera de tro­bar una nova família que l'adopti. Però dos cops a la set­mana, durant una hora apro­xi­ma­da­ment, tot això queda al marge. A banda, l'experiència de les pri­me­res set­ma­nes ha demos­trat que per a les per­so­nes grans la tro­bada ofe­reix una opor­tu­ni­tat per millo­rar la salut física i men­tal, ja que és un bon estímul per fer exer­cici, pas­se­jar, reduir l'ansi­e­tat i cen­trar l'atenció en una cosa cons­truc­tiva. Jugar a llançar la pilota o sor­tir a pas­se­jar els ani­mals són acti­vi­tats habi­tu­als. «Vam creure que es trac­tava d'una bona idea i ràpida­ment vam deci­dir donar-hi suport», explica la regi­dora de Ser­veis Soci­als del muni­cipi cabri­lenc, Mercè Fernàndez (ICV-EUiA), que asse­gura que ja s'està estu­di­ant enge­gar el mateix pro­jecte amb grups de dis­ca­pa­ci­tats. «Un dels grans avan­tat­ges és que aques­tes per­so­nes se sen­ten útils», afe­geix Pageo, res­pon­sa­ble de la residència d'avis. En aquest cen­tre hi viuen actu­al­ment 43 avis i 15 més pas­sen regu­lar­ment pel cen­tre de dia. De tots ells, una desena par­ti­ci­pen en aquest pro­jecte que ha ani­mat els seus orga­nit­za­dors.

De totes mane­res l'èxit de la ini­ci­a­tiva no ha sorprès els res­pon­sa­bles del cen­tre geriàtric, que ja fa anys que adop­ten gats i gos­sos i els fan con­viure amb la gent gran que hi està ingres­sada. De fet, els res­pon­sa­bles de la residència ja s'han fixat en alguns dels gos­sos que ara interac­tuen amb els avis a la gos­sera i pot­ser els aco­lli­ran defi­ni­ti­va­ment al cen­tre geriàtric. «N'hi ha dos que ja tenim pen­sat que­dar-nos-els, però serà més enda­vant», comenta Pageo. Quan arri­bin al jardí del cen­tre, s'hi sen­ti­ran en família.