Societat

I quin sabor té l'aigua?

L'aigua és una molècula molt par­ti­cu­lar. Només fa 230 anys que el químic Henry Caven­dish va expli­car que no era un ele­ment pur i fa poc més de cent anys que es coneix la fórmula de l'aigua (H2O). El cicle natu­ral de l'aigua és con­tinu i, com és sabut, passa de l'estat líquid al gasós o al sòlid. Ele­men­tal.

Les civi­lit­za­ci­ons han trans­por­tat l'aigua dolça per als seus usos –con­sum domèstic, agrícola i indus­trial– i, des de fa anys, un dels seus rep­tes prin­ci­pals és el sane­ja­ment, per adap­tar-la a les direc­ti­ves de qua­li­tat per al seu con­sum. Alguns abas­ta­ments, en aquest sen­tit, com­pli­rien els paràmetres analítics que s'exi­gei­xen a l'aigua pota­ble, però els cal­dria la quan­ti­tat de clor que s'afe­geix arti­fi­ci­al­ment i que la nor­ma­tiva exi­geix perquè es con­si­deri pota­ble. Al final del tra­jecte, quan surt per l'aixeta, l'aigua no ha de tenir ni sabor ni olor, ni ha de ser tèrbola i, per damunt de tot, s'ha de garan­tir que sigui salu­da­ble a curt, a mitjà i a llarg ter­mini.

El clor té un efecte bac­te­ri­cida molt potent. Les tec­no­lo­gies per apli­car-lo han evo­lu­ci­o­nat fins al punt que actu­al­ment es genera a la mateixa planta de dis­tri­bució d'aigua, pel procés d'elec­tro­clo­ració. El clo­rur de sodi, és a dir, la sal comuna, es con­ver­teix en hipo­clo­rit sòdic, el prin­ci­pal com­po­nent del llei­xiu mit­jançant un procés d'electròlisi.

L'empresa Severn Trent Ser­vi­ces-Apli­cor ha cons­truït a Tar­ra­gona, per encàrrec del Con­sorci d'Aigües de Tar­ra­gona (CAT), la planta d'elec­tro­clo­ració més gran de l'Estat, amb capa­ci­tat per clo­rar 60.000 metres cúbics al dia. Aquesta tec­no­lo­gia té la vir­tut de gene­rar l'hipo­clo­rit sòdic in situ a par­tir d'ele­ments inno­cus: sal, aigua i elec­tri­ci­tat. La sal es bar­reja amb aigua, passa per uns elèctro­des i el pro­ducte de la reacció és l'hipo­clo­rit sòdic, que s'injecta per al trac­ta­ment. Cada uni­tat pro­du­eix 45 qui­los de clor equi­va­lent per dia, en forma de solució diluïda al 0,8%. Quan baixa el nivell, el sis­tema arrenca automàtica­ment el procés de pro­ducció per res­ta­blir la qua­li­tat de clo­ració. El sis­tema es con­si­dera eficaç i d'un ren­di­ment ele­vat.

Pren encara més valor si es té en compte que evita les des­pe­ses i els ris­cos asso­ci­ats al trans­port i l'emma­gat­ze­matge de l'hipo­clo­rit sòdic, un pro­ducte cor­ro­siu i que es degrada amb el temps. La mani­pu­lació del procés també és més segura. El pro­ducte té una con­cen­tració de clor més baixa que el pro­ducte comer­cial, de 8 grams per litre en comp­tes dels 250 grams per litre. L'abast de la millora en segu­re­tat es pot cer­ti­fi­car amb l'esce­nari previ a la ins­tal·lació del sis­tema: al dipòsit del CAT de Tar­ra­gona –Sant Pere i Sant Pau Cota 118–, s'hi feien 18 viat­ges anu­als de 1.200 qui­los d'hipo­clo­rit sòdic per tra­jecte, a l'any supo­sava la mani­pu­lació d'un total de 21.600 qui­los, amb una riquesa de 180 grams per litre.

L'aigua que es capta dels canals del riu Ebre s'ha de reclo­rar quan arriba als dipòsits de Tar­ra­gona i, des d'allà, als punts d'abas­ta­ment més llu­nyans, on també s'han ins­tal·lat plan­tes d'elec­tro­clo­ració pro­por­ci­o­nals al cabal d'aigua pota­ble que abas­tei­xen. Quin és el motiu pel qual s'ha d'afe­gir hipo­clo­rit sòdic al llarg de la xarxa?

El Con­sorci d'Aigües de Tar­ra­gona capta l'aigua als canals de la dreta i l'esquerra del riu Ebre i sub­mi­nis­tra aigua pota­ble a 65 ajun­ta­ments i 33 indústries. Les ins­tal·laci­ons de trac­ta­ment d'aigua pota­ble (ETAP) estan situ­a­des a l'Ampo­lla, on es rea­litza el trac­ta­ment de clo­ració i comença el tra­jecte per les cano­na­des. Fins a 386 quilòmetres de cano­na­des i 42 dipòsits. L'efec­ti­vi­tat de la clo­ració es perd al llarg de la cano­nada i del com­por­ta­ment de la mateixa xarxa d'acord amb els con­sums. L'aigua de l'Ampo­lla arriba al dipòsit de Tar­ra­gona amb una con­cen­tració de clor de 0,33 mil·ligrams per litre i en surt amb una altra reclo­ració, amb 1,06 mil·ligrams per litre.

L'elec­tro­clo­ració fa un pas enda­vant en la tec­no­lo­gia de sane­ja­ment de l'aigua que s'aplica en les últi­mes dècades. El con­sorci pro­jecta una planta d'elec­tro­clo­ració a les ins­tal·laci­ons de l'Ampo­lla, on es trac­ten i se sub­mi­nis­tren 300.000 metres cúbics al dia. La ins­tal·lació seria una de les més grans del món.

Els pro­jec­tes de recerca i desen­vo­lu­pa­ment de tec­no­lo­gies de sane­ja­ment de l'aigua tenen cada vegada un pes més relle­vant. En aquest sen­tit, més enllà del sub­mi­nis­tra­ment, el con­sorci té en marxa una planta pilot a l'ETAP de l'Ampo­lla, l'Elsa, per a l'eli­mi­nació de sals i sul­fats per mitjà d'un sis­tema de mem­bra­nes. La planta pilot per­metrà defi­nir la tec­no­lo­gia necessària a escala nor­mal i, d'aquesta manera, defi­nir el pro­jecte. La recerca també inclou paràmetres de sos­te­ni­bi­li­tat. En el Cen­tre Tec­nològic de l'Aigua (Ceta­qua) s'ava­luen els ris­cos i s'anti­ci­pen a futurs esce­na­ris legis­la­tius i de ris­cos, i se sot­me­ten a ava­lu­ació les millo­res econòmiques i ambi­en­tals de les línies de trac­ta­ment pro­po­sa­des.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.