Escabetx de Ryanair

Mirant aquesta foto de l'aula gas­tronòmica Apri­cus, orga­nit­zada per Pro­dal (Palol de Revar­dit), més d'un diria que hi sobra gent, en aquesta cuina. N'hi ha un que està pre­pa­rant plats i la resta, fent-la petar. Però val a dir que un dels que està xer­rant és l'alcalde de Girona, Car­les Puig­de­mont, que ha tin­gut unes nego­ci­a­ci­ons molt dures perquè Rya­nair es quedi a Girona, i segu­ra­ment es mereix un des­cans. Els temes de con­versa de l'aula són la tonyina i els seus perills, el bacallà, com es pot saber si el fetge d'ànec és de pri­mera o de ter­cera i si cal o no pas­sar aigua freda per la pasta aca­bada de coure, entre altres.

El xef del res­tau­rant Mas­sana de Girona, Pere Mas­sana, actua de xef, però també exer­ceix de peri­o­dista per pre­gun­tar a Puig­de­mont sobre l'acord amb Rya­nair i com dina­mit­zarà tot ple­gat la demar­cació de Girona. I aquí és on Puig­de­mont es deixa anar (i no pas amb els gani­vets) per expli­car que han estat nego­ci­a­ci­ons ten­ses i que se'ls havia acu­sat d'ino­perància, però perquè ho por­ta­ven amb dis­creció, i men­tre ell es diri­geix a la tren­tena dels assis­tents a l'aula d'A 4 mans –que és el nom de l'espai que s'emetrà per Tele­visió de Girona–, la cuina passa a ser més aviat cosa de dues mans (les d'en Sito, del res­tau­rant Nu, que va fent amb els gerds i altres ingre­di­ents que des­co­nec) i tres veus: l'alcalde, el xef i el gerent de Pro­dal, Jordi Tri­lla. En l'hora i mitja que s'ha estat a l'aula, Puig­de­mont ha abo­cat ceba a la cas­sola, ha trin­xat una mica de salmó i ha posat caviar sobre el tàrtar de salmó. Amb l'esca­betx se li acut un símil: Girona està feta de molts ingre­di­ents, com l'esca­betx, que gràcies a Rya­nair podrà tas­tar més gent. Després l'alcalde ha hagut de mar­xar i la cosa passa a ser una cuina a sis mans. L'alcalde s'ha que­dat sense tas­tar el foie, l'enfi­lat de bacallà amb vina­greta de gerds i altres exqui­si­de­ses que hem anat degus­tant, tot ple­gat amb un bon vi blanc. A cada tas­tet can­ta­ria llo­an­ces dels plats, però callo, perquè els del meu cos­tat no diuen ni piu i em penso que se'm notarà que m'ali­mento de pre­cui­nats.