Una altra mirada a les flors

Pas­se­jar per Girona en temps de flors és una acti­vi­tat fantàstica. Quan ho fas acom­pa­nyant foras­ters és, al mateix temps, una experiència interes­sant perquè tens l'opor­tu­ni­tat de veure Girona d'una altra manera. Dijous pas­sat vaig fer de guia a un petit grup d'amics vin­guts d'Israel i d'Estats Units, en la seva pri­mera estada a la ciu­tat, i vaig mirar Girona i l'expo­sició a través dels seus ulls. La pri­mera qüestió que va sor­pren­dre els meus amics és l'accés gratuït als espais par­ti­cu­lars. “Segur que no hem de pagar res? No hi ha un lloc per fer un dona­tiu?”, pre­gun­ta­ven. Vet aquí que per­so­nes pro­vi­nents de soci­e­tats col·labo­ra­ti­ves i prac­ti­cants de l'altru­isme se sor­pre­nien d'aquesta acti­tud des­in­te­res­sada dels pro­pi­e­ta­ris, i també dels autors dels mun­tat­ges, als antípodes de l'omni­pre­sent idea de negoci, quasi sense presència de patro­ci­na­dors comer­ci­als. “Als Estats Units esta­ria ple de publi­ci­tat”, em deien. Vam seguir pas­se­jant. Alguna vegada he sen­tit qua­li­fi­car l'expo­sició d'acte exhi­bi­ci­o­nista dels pro­pi­e­ta­ris de les cases cap al públic. No puc saber com pen­sen totes les afor­tu­na­des (segu­ra­ment en tots els sen­tits) per­so­nes que hi viuen, però els meus amics les bus­ca­ven moguts per la curi­o­si­tat i per salu­dar-les, i no en van acon­se­guir veure cap. Curi­osa forma de prac­ti­car l'exhi­bi­ci­o­nisme, vaig pen­sar. Caminàvem pels jar­dins sen­tint par­lar català, el llegíem a les sales del Museu d'Història dels Jueus (que els va entu­si­as­mar) i en els car­tells i rètols indi­ca­dors. “Ens agra­den les llengües peti­tes i nosal­tres vam recu­pe­rar l'hebreu, però no l'hauríem sal­vat si no tinguéssim un estat propi“, em va dir l'Amir com aquell que no diu res. Entre foto­gra­fia i refle­xi­ons observàvem les diferències entre els mun­tat­ges, de molta qua­li­tat i ela­bo­rats alguns, més sen­zills altres, amb més o menys flors... Aviat van començar les fra­ses, tan habi­tu­als entre nosal­tres, del tipus “que bonic que és aquest i en canvi aquest altre quin fracàs”. L'expo­sició, tan hete­rogènia i sense una mà har­mo­nit­za­dora, genera con­trovèrsies. Que “n'hi hagi per a tots els gus­tos” forma part de la seva essència. Vam aca­bar el recor­re­gut. Els meus acom­pa­nyants em van con­fes­sar que se n'ana­ven sor­pre­sos per la potència del patri­moni cul­tu­ral de la ciu­tat. No són les flors ni l'ori­gi­na­li­tat dels mun­tat­ges, que no tin­drien gràcia si no fos en aquest entorn. És el patri­moni, un dels actius més impor­tants, a Girona i als llocs on se sap con­ser­var. Aquesta és la gran lliçó de l'expo­sició.