Angelets

Ahir dijous i hui diven­dres han estat dies trists. Molt trists per a qui escriu aques­tes rat­lles negre sobre blanc. Més enllà del que esdevé a la nos­tra terra i que afecta al comú dels mor­tals que en ella (mal)viuen de dis­tin­tes mane­res o que la por­ten en el record com un talismà encès al pit i una punxa cla­vada en el cor alhora.

El bo de Pau ja no està entre nosal­tres, al sí d'una família que l'ha esti­mat, l'estima i l'esti­marà per sem­pre, d'uns amics, els seus, que l'hem vist créixer con­tra cor­rent i l'adver­si­tat a cavall entre Foios, Vina­lesa, Meli­ana i Gode­lla major­ment. Pau el sal­ser ha ini­ciat una nova sin­gla­dura, una nova etapa en què un dia, tard o d'hora, tots reca­la­rem. Perquè Pau, com els seus pares i el seu ger­ma­net, els seus iaios, oncles, cosins, veïns, com­panys, mes­tres i amis­tats, era u dels nos­tres, un xiquet de poble que ha escam­pat entre els qui hem tin­gut la sort de conèixer-lo la lluita per obrir-se a la vida amb un som­riure en el sem­blant, l'espe­rança d'uns pares i d'uns parents que l'han cor­res­post a cada ins­tant i més encara quan més ho ha neces­si­tat.

De Pau ens queda quasi tot, la fe que ha espar­git per­tot arreu, la nor­ma­li­tat que ha transmès a pesar de la difi­cul­tat (de vega­des extrema) que com­porta tin­dre un crei­xe­ment com­plex i d'acu­rat trac­ta­ment, la fèrria força de volun­tat dels seus i l'ale­gria de viure a pesar de tot.

Pau era depen­dent, un exem­ple cone­gut dels milers que, anònims —per qual­se­vol causa i situ­ació— hi ha al nos­tre país, a la resta de l'Estat, cla­mant justícia perquè s'aten­guen com cal les seues pecu­li­a­ri­tats que no tri­a­ren o que els han sobre­vin­gut, tal qual ens pot pas­sar a vostès o a un ser­vi­dor (qui pot, al remat, alçar el dit?). Un inno­cent que, en fal­tar, ens ha dei­xat més orfes i des­em­pa­rats, però que alhora ens ha donat exem­ple i ha espar­git feli­ci­tat d'on es podia espe­rar amar­gura.

Des de tan lluny el pesar és dife­rent, el colp s'assi­mila pit­jor en no tin­dre ni tan sols l'opor­tu­ni­tat de com­par­tir aquests moments tan durs amb els seus i no poder tam­poc trans­me­tre'ls el pesar per la pèrdua irre­pa­ra­ble, un alè de càlida i emo­ci­o­nada com­pli­ci­tat.

Aquests dar­rers dies no han estat fàcils, mai ho són quan falta algú que t'és pro­per per qual­se­vol cir­cumstància. Amb el traspàs del nos­tre jove amic també se'ns mor una part de nosal­tres, no cap dubte; tan­ma­teix, el record de la seua aven­tura vital, de la seua ente­resa i la dels seus esde­ve­nen un relat impa­ga­ble d'amor, ten­dresa i humi­li­tat per als que el vam conèixer i com­par­tir les seues il·lusi­ons.

Des­cansa Pauet que els ange­lets et guia­ran pels núvols coto­no­sos, eixos que tots veiem, perquè ací baix no t'obli­da­rem i quan una gota de pluja ens toque la pell sabrem que un amic nos­tre estarà feliç allà dalt, recor­dant vells temps ja pas­sats, noves aven­tu­res per enge­gar. Fins sem­pre ange­let.