L'estrateg que es va mantenir fidel a la República

Vicente Rojo Lluch era el cap d'estat major de la República i va ser el gene­ral que va pla­ni­fi­car les ope­ra­ci­ons repu­bli­ca­nes en la bata­lla de l'Ebre i en la del Segre. Quan va escla­tar la guerra, el juliol del 1936, tenia el grau de coman­dant i, mal­grat les seves con­vic­ci­ons catòliques i la seva escassa sim­pa­tia amb les esquer­res, es va man­te­nir fidel a la República. Però aviat les seves capa­ci­tats estratègiques van des­ta­car i el van situar, tot i el seu escàs pre­di­ca­ment en la política, en posi­ci­ons de cada cop més res­pon­sa­bi­li­tat, fins a con­ver­tir-se en el prin­ci­pal estra­teg mili­tar de la República.

Havia nas­cut el 1894 a la Font de la Figuera, a la comarca de la Cos­tera, orfe de pare i amb la infan­tesa mar­cada per les difi­cul­tats econòmiques. Als 13 anys també va per­dre la mare i va ingres­sar en un col·legi mili­tar. El 1914 va estar des­ti­nat a Bar­ce­lona. Men­tre que amb l'exèrcit col·labo­rava en la repressió del movi­ment obrer, a la nit anava a dor­mir al pis del seu germà, afi­liat a la UGT. Va ser pro­fes­sor a l'Acadèmia d'Infan­te­ria de Toledo, on va impar­tir classe a alguns ofi­ci­als con­tra els quals va haver de com­ba­tre durant la guerra. Va ser la seva capa­ci­tat orga­nit­zava i estratègica en la defensa de Madrid el que el va fer des­ta­car a l'inici del con­flicte. L'abril del 1938, en pre­visió que el front de l'Ebre cau­ria, va pla­ni­fi­car diver­ses línies de defensa a Cata­lu­nya, amb grans trin­xe­res del Piri­neu al mar, per obs­ta­cu­lit­zar l'ocu­pació fei­xista. No es van arri­bar a cons­truir. Abans, el 1937, havia pro­po­sat un pla audaç: decla­rar la guerra a Hit­ler, arran dels bom­bar­de­jos ale­manys, per tal d'inter­na­ci­o­na­lit­zar el con­flicte i obli­gar les democràcies occi­den­tals a inter­ve­nir en la guerra d'Espa­nya. El pla, des­crit per Jorge Martínez Reverte al diari El País el 18 d'octu­bre del 2008, era enviar un sub­marí cap al canal de la Mànega i enfon­sar per sor­presa vai­xells de guerra ale­manys. L'acció era des­es­pe­rada i molt arris­cada, perquè la reacció més pre­vi­si­ble de Hit­ler hau­ria estat decla­rar ober­ta­ment la guerra a la República espa­nyola, però alhora hau­ria pogut pre­ci­pi­tar la inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte, com de fet va pas­sar el 1939 amb la invasió de Polònia i l'inici de la Segona Guerra Mun­dial. Inda­le­cio Pri­eto, minis­tre de Defensa, va pre­sen­tar la pro­posta de Rojo al Con­sell de Minis­tres de Negrín el 31 de maig del 1937. La dis­cussió es va allar­gar fins a la tarda, fins i tot Manuel Azaña es va incor­po­rar a la deli­be­ració, i final­ment es va des­car­tar.

Després de la cai­guda de Cata­lu­nya, Rojo va mar­xar a l'exili i va tor­nar el 1966. El van jut­jar i con­dem­nar per rebel·lió, però no va haver d'ingres­sar a la presó, en un oblit amarg que ell va apro­fi­tar per escriure les seves memòries.