El retorn de la Sibil·la

Ara que s'han aca­bat les fes­tes de Nadal pot­ser és el moment de par­lar amb sere­ni­tat d'una tra­dició impor­tant a casa nos­tra, amb rami­fi­ca­ci­ons que van més enllà de la seva dimensió reli­gi­osa i que, per la seva trans­cendència cul­tu­ral, pot aga­far incauts els matei­xos res­pon­sa­bles de l'edu­cació de la fe en el poble cristià.

Em refe­reixo al cant de la Sibil·la, peça escènica autòctona pròpia del Nadal, que es canta entre l'ofici de Mati­nes i la Missa de Mit­ja­nit i que ha sub­sis­tit espe­ci­al­ment a Mallorca: “Puja a la trona un nin ves­tit de Sibil·la, amb una túnica blanca molt fina que arriba fins als peus i una sobre­vesta que arriba fins prop dels genolls, de seda ver­me­lla, amb cinyell, i fol­ga­des mànegues amb pun­tes i bufa­des, amb una mitra ori­en­tal de la qual penja un vel de fina gasa blanca que cau per l'esquena, al cap, i bran­dant una espasa en sen­tit ver­ti­cal.” Així en carac­te­rit­zava el per­so­natge fa un segle el gran estudiós del cançoner popu­lar i del folk­lore mallor­quins Josep Mas­sot i Pla­nes. A la cate­dral de Palma, almenys des del segle XIV, i al mones­tir de Lluc és on s'ha con­ser­vat amb més esplen­dor la tra­dició, estesa per les Illes i l'Alguer.

El con­tin­gut doc­tri­nal del cant de la Sibil·la sem­bla que remunta a l'època carolíngia, al mones­tir de Sant Mar­cial de Lle­mot­ges. Al Prin­ci­pat, també tro­bem el text en un manus­crit del segle XI de Ripoll, en llatí. La difusió fou gran, de tal manera que les ver­si­ons ver­na­cles, amb les melo­dies cor­res­po­nents, van tro­bar lloc apro­piat en les cate­drals i altres tem­ples majors. Avui dia són objecte d'espe­cial estudi, fins al punt que el 2010 la tra­dició fou decla­rada, per la Unesco, Patri­moni Imma­te­rial de la Huma­ni­tat. Aquest dar­rer decenni s'ha recu­pe­rat en diver­ses esglésies del País Valencià i en algu­nes cate­drals cata­la­nes i basíliques bar­ce­lo­ni­nes, espe­ci­al­ment aque­lles que en con­ser­ven còdexs. És un res­ta­bli­ment que ha tin­gut gran accep­tació popu­lar, i força elits de casa nos­tra s'han com­promès en la seva pro­moció, com la pres­ti­gi­osa Fun­dació Joan Mara­gall. Des del punt de vista cul­tu­ral, res a dir i molt a elo­giar.

Si a con­ti­nu­ació poso sor­dina a aquest entu­si­asme ho faig empès per per­so­nes que, per l'espi­ri­tu­a­li­tat que han begut a les fonts de la reforma litúrgica del Con­cili Vaticà II, han mos­trat una certa sor­presa per la faci­li­tat amb què s'ha introduït de nou aquesta repre­sen­tació. En efecte, una cosa és la tra­dició inin­ter­rom­puda –mal­grat mol­tes difi­cul­tats al llarg dels segles– en certs llocs dels Països Cata­lans i una altra la res­tau­ració en aque­lles esglésies on s'havia per­dut a causa de la puri­fi­cació que el Con­cili de Trento pro­mogué a l'Edat Moderna.

I és que la tra­dició de la Sibil·la –pro­fe­tessa de la fi del món en la mito­lo­gia clàssica, només cal recor­dar els frescs de la Cape­lla Six­tina– té unes arrels, començant pel per­so­natge, que exce­dei­xen el cone­gut tea­tre religiós nas­cut a l'empar de la litúrgia. Quant al text, cal bus­car-ne la ins­pi­ració en un sermó pseu­do­a­gus­tinià difós en l'Edat Mit­jana. En aquest sen­tit, el cant de la Sibil·la entre l'ofici noc­turn i la missa pot tenir un cert caràcter intrús, enmig de la cele­bració del mis­teri del Nadal. Dit breu­ment, el cant sobre “el jorn del Judici” té punts de con­tacte amb la litúrgia de l'inici de l'Advent però des­diu del tot de l'espi­ri­tu­a­li­tat de les últi­mes set­ma­nes d'aquest temps litúrgic i espe­ci­al­ment de la solem­ni­tat del Nadal. Si hi afe­gim l'acom­pa­nya­ment ceri­mo­nial i l'attrezzo amb què és exe­cu­tat –bor­dons, plu­vi­als bar­rocs, sobre­pe­llis­sos de pun­tes– ja ens ado­nem que estem lluny del gust litúrgic del nos­tre temps que àdhuc està entrant al Vaticà. Més encara: si el cant de la Sibil·la s'inse­reix al començament de l'Euca­ris­tia, té totes les apa­ren­ces de fla­grant abús litúrgic.

El retorn de la Sibil·la als llocs on durant segles se n'havia per­dut la tra­dició és molt recent i, en els seus ele­ments “esce­nogràfics”, ha repre­sen­tat més una recre­ació que no pas una recons­trucció, començant per la pro­ta­go­nista, que ara al Prin­ci­pat és un per­so­natge femení i no un noi. Ha tin­gut un aco­lli­ment molt favo­ra­ble, fins i tot –i qui sap si sobre­tot– per part de gent que no freqüenta gaire l'església. ¿No seria el moment de plan­te­jar si cal fer el cant pre­ci­sa­ment la nit de Nadal i al mig de la cele­bració noc­turna? ¿No seria més res­pectuós amb l'auten­ti­ci­tat del culte cristià fer-lo més aviat en començar l'Advent i des­lli­gat de qual­se­vol acte litúrgic? ¿Tan poc res­pec­tu­o­sos som envers els prac­ti­cants oca­si­o­nals que els ofe­rim l'esquer de la Sibil·la per tenir-los a la Missa del Gall? La Sibil·la es mereix més res­pecte, i la cele­bració litúrgica, sem­bla, també.