Els anys negres de l'economia

Mal­grat els bom­bar­de­jos, les ins­tal·laci­ons indus­tri­als cata­la­nes no van pas patir gaire durant la guerra, però la maquinària era el 1940 molt enve­llida o estava en mal estat i ja no es va poder repa­rar ni reem­plaçar. Més mal para­des havien que­dat les comu­ni­ca­ci­ons i les infra­es­truc­tu­res viàries. I pos­si­ble­ment més des­per­fec­tes van cau­sar les inun­da­ci­ons pro­vo­ca­des per la riuada del 1940. Però el con­flicte, l'exili i la repressió sub­següent van sig­ni­fi­car la pèrdua de molta mà d'obra qua­li­fi­cada.

Si fos pos­si­ble defi­nir la situ­ació econòmica de la post­guerra en tres parau­les, aques­tes serien: fam, autar­quia i raci­o­na­ment. Tal com havien fet els règims fei­xis­tes d'Itàlia i Ale­ma­nya, el fran­quisme va implan­tar una política econòmica autàrquica de caràcter naci­o­na­lista amb afany d'auto­su­ficiència i la pre­tensió de pres­cin­dir de les impor­ta­ci­ons agrícoles i indus­tri­als. Però la indústria cata­lana era prin­ci­pal­ment de trans­for­mació, i a més a més es va veure per­ju­di­cada un cop aca­bada la guerra per la falta d'elec­tri­ci­tat i petroli, la qual cosa va afec­tar la pro­ducció i el trans­port. Així doncs, sense matèries pri­me­res, pro­duc­tes energètics i maquinària reno­vada, i havent per­dut els mer­cats exte­ri­ors, la indústria va entrar en una fase d'estan­ca­ment que va durar fins a començament dels anys cin­quanta. No va ser fins al 1953 que l'eco­no­mia no va superar els índexs de pro­ducció i de renda per càpita que tenia abans del 1936.

El nou règim assig­nava les matèries pri­me­res i els pro­duc­tes energètics per quo­tes, però ni la demanda cata­lana era con­si­de­rada d'interès pre­fe­rent ni els indus­tri­als cata­lans tenien influència sobre els assig­na­dors, de manera que es veien obli­gats a adqui­rir molts pro­duc­tes en el mer­cat negre.

En l'àmbit agrícola, els pro­duc­tors esta­ven obli­gats a ven­dre la tota­li­tat de la seva pro­ducció a l'Estat, que dis­po­sava de nom­bro­sos orga­nis­mes per a aquesta fina­li­tat, com ara el Ser­vi­cio Naci­o­nal del Trigo. Els preus, tant de com­pra com de venda, els impo­sava el mateix Estat, i això obli­gava sovint el pagès, amb risc de ser pena­lit­zat, a ama­gar part de la collita per abas­tir la seva pròpia família, però també va pro­vo­car l'apa­rició d'un mer­cat negre on es feien transac­ci­ons a un preu molt supe­rior al del mer­cat legal, fins a mul­ti­pli­car per cinc l'import d'alguns pro­duc­tes.

La branca indus­trial més impor­tant a Cata­lu­nya con­ti­nu­ava sent la tèxtil, que fun­ci­o­nava amb mol­tes difi­cul­tats per l'escas­se­tat i la cares­tia de la matèria pri­mera. I per la falta d'ener­gia, el 1941, les fila­tu­res i la con­fecció només van poder tre­ba­llar uns tres dies a la set­mana de mit­jana. Les impor­ta­ci­ons, a més a més d'estar res­trin­gi­des, esta­ven gra­va­des per un aran­zel ele­vat des­ti­nat a per­me­tre l'arre­la­ment de plan­ta­ci­ons de cotó a Anda­lu­sia i Extre­ma­dura. La indústria cata­lana, doncs, va arri­bar a tre­ba­llar amb el cotó més car del món. D'altra banda, la maquinària era molt antiga. El 1953, només el 15% de les màqui­nes eren poste­ri­ors a la guerra i un 20% de les que fun­ci­o­na­ven eren d'abans del 1900.

En la dècada del 1940, el volum de divi­ses dis­po­ni­ble era escàs, perquè s'havia exhau­rit durant la Guerra Civil, i la capa­ci­tat expor­ta­dora era molt limi­tada per la falta d'exce­dents. Així doncs, les rela­ci­ons comer­ci­als s'havien alte­rat i reduït, i s'afa­vo­rien les impor­ta­ci­ons pro­ce­dents de països no ali­ats durant la Segona Guerra Mun­dial. També es va pro­duir una cai­guda de la inversió de capi­tal estran­ger i no es va poder acce­dir a crèdits exte­ri­ors fins ja ini­ci­ada la dècada dels cin­quanta. L'Estat con­tro­lava el mer­cat de divi­ses, en el qual com­pe­tien les empre­ses públi­ques i pri­va­des en des­a­van­tatge. Les poques empre­ses pri­va­des que podien expor­tar peti­tes quan­ti­tats de pro­ducte havien de con­ver­tir automàtica­ment la moneda estran­gera obtin­guda en pes­se­tes, uni­tat que estava sobre­va­lo­rada per una con­ver­ti­bi­li­tat fictícia.

La cotit­zació de la pes­seta era fixada de manera total­ment arbitrària. El 1945, un dòlar cotit­zava ofi­ci­al­ment a 11,08 pes­se­tes, però en rea­li­tat valia gai­rebé el doble, 21,35 pes­se­tes, segons es can­vi­ava al mer­cat de Tànger.

La falta de divi­ses tam­poc no per­me­tia un desen­vo­lu­pa­ment nor­mal del comerç. El tan­ca­ment es va fer evi­dent, per exem­ple, en el trànsit de mer­ca­de­ries del port de Bar­ce­lona, que el 1955 era encara un 15% infe­rior al del 1935. El con­trol del comerç exte­rior es duia a terme con­ce­dint llicències d'expor­tació exclu­si­va­ment a antics impor­ta­dors addic­tes al règim, i la insu­ficiència de les impor­ta­ci­ons fomen­tava l'ami­guisme i la cor­rupció en la con­cessió de llicències, l'obtenció de les quals va esde­ve­nir el gran negoci de l'època: una part sig­ni­fi­ca­tiva del mate­rial impor­tat era reve­nuda en el mer­cat negre. Les impor­ta­ci­ons es con­cen­tra­ven en la com­pra d'ali­ments i de mate­rial bèl·lic, men­tre que les peti­ci­ons d'impor­tació de matèries pri­me­res indus­tri­als com ara cotó, carbó i maquinària eren sovint dene­ga­des. L'inter­ven­ci­o­nisme sobre la indústria exi­gia auto­rit­zació prèvia per a les inver­si­ons indus­tri­als pri­va­des, que era dene­gada si es con­si­de­rava que el sec­tor ja tenia prou capa­ci­tat de pro­ducció, no era “pri­o­ri­tari”, les matèries pri­me­res necessàries eren insu­fi­ci­ents o la nova empresa es volia situar en una zona ja indus­tri­a­lit­zada. De fet, la fina­li­tat mal dis­si­mu­lada de la llei d'orde­nació i defensa de la indústria era rebai­xar la con­cen­tració de fàbri­ques i obrers en les zones menys afec­tes al règim, prin­ci­pal­ment Cata­lu­nya.

Les retri­bu­ci­ons també es van reduir dràsti­ca­ment. Segons l'Ins­ti­tuto Naci­o­nal de Estadística, el valor adqui­si­tiu del salari al 1948 com­pa­rat amb el de 1936 repre­sen­tava apro­xi­ma­da­ment el 50%.