Un joc de lletres que et podia portar a la mort

Des del moment que un sol­dat repu­blicà era cap­tu­rat se li apli­cava un pro­to­col que mar­cava l'iti­ne­rari que el por­ta­ria al camp de con­cen­tració. Ini­ci­al­ment els pre­so­ners eren envi­ats als “punts de con­cen­tració” que depe­nien de les uni­tats que llui­ta­ven al front, on eren des­ar­mats i se'ls requi­sava la docu­men­tació per­so­nal. Des d'allà pas­sa­ven al “punt de con­cen­tració de l'agru­pació”, on se sepa­ra­ven els ofi­ci­als, els sub­o­fi­ci­als i els sol­dats, i més tard eren tras­lla­dats al cen­tre de reunió –un recinte tan­cat amb fil­ferro que depe­nia del cos d'exèrcit–, on es feien inter­ro­ga­to­ris mas­sius i els pre­so­ners eren qua­li­fi­cats segons les uni­tats repu­bli­ca­nes de pro­cedència. Allà hi havia la pri­mera tria, entre afec­tes i des­a­fec­tes al règim, i poste­ri­or­ment els tras­lla­da­ven a un “parc de pre­so­ners”, on res­ta­ven alguns dies per com­ple­tar els inter­ro­ga­to­ris i fer una selecció defi­ni­tiva abans d'enviar-los al “dipòsit de pre­so­ners de l'exèrcit”, si els mili­tars con­si­de­ra­ven que els detin­guts rete­nien infor­mació, o als camps de con­cen­tració, on tots els pre­so­ners eren qua­li­fi­cats i es cas­ti­gava extra­ju­di­ci­al­ment qual­se­vol sos­pitós de ser des­a­fecte al Glo­ri­oso Movi­mi­ento Naci­o­nal. En aquest aspecte, aquells que esta­ven mar­cats amb la lle­tra A, o sigui afecte, els calia obte­nir els avals neces­sa­ris per obte­nir la lli­ber­tat; els que eren qua­li­fi­cats d'Ad (afecte dubtós) o B (des­a­fecte lleu) eren des­ti­nats als bata­llons de tre­ba­lla­dors, i els mar­cats amb la C (des­a­fecte greu) o la D (delinqüent comú) els tan­ca­ven a la presó, on havien d'afron­tar un con­sell de guerra que els podia con­dem­nar a la pena de mort.

El 1939, quan es va aca­bar la guerra, les auto­ri­tats fran­quis­tes van haver de bus­car una nova uti­li­tat als camps i així, temo­ren­ques de les pròpies lleis i del fet que alguns dels opo­si­tors retin­guts pogues­sin sor­tir sense càstig, van deci­dir que tots aquells que esta­ven en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal pas­sa­rien a inte­grar-se en una nova clas­si­fi­cació, BT ( batalló de tre­ba­lla­dors), que uni­fi­cava les cate­go­ries Ad i B, i com uni­tats mili­ta­rit­za­des es van uti­lit­zar com a mà d'obra semi­es­clava per exe­cu­tar qual­se­vol feina rela­ci­o­nada amb la guerra, ja fos la recons­trucció d'infra­es­truc­tu­res, des de ponts fins a car­re­te­res, o la desac­ti­vació d'arma­ment. El cas de Miranda de Ebro, on el camp de con­cen­tració va fun­ci­o­nar fins al 1947, demos­tra que els gua­nya­dors par­la­ven de recon­ci­li­ació però en rea­li­tat volien revenja i no van dub­tar a uti­lit­zar qual­se­vol argúcia per con­dem­nar els que havien defen­sat la lega­li­tat.