Voluntat sense límit

Va néixer de forma pre­ma­tura a les 26 set­ma­nes. Un quilo jus­tet i 32 centímetres de llar­gada. Amb set dies va tenir una asfíxia post­na­tal que li va pro­vo­car una paràlisi cere­bral irre­ver­si­ble. Els met­ges van dir que era “un nadó poc via­ble”, i van augu­rar que no sobre­viu­ria. Però es van equi­vo­car pro­fun­da­ment. L'Irma Fuen­za­lida, xilena de 31 anys, no només ha sobre­vis­cut sinó que ha con­ti­nuat superant tots els obs­ta­cles que li ha pre­sen­tat la vida, i la set­mana pas­sada va acon­se­guir defen­sar la tesi doc­to­ral en psi­co­lo­gia davant un tri­bu­nal a la Uni­ver­si­tat Autònoma. La nota? Excel·lent.

No ha estat gens fàcil. Però ella li treu importància. Som­riu. Fa broma i parla de la seva dis­ca­pa­ci­tat amb natu­ra­li­tat. “Sem­pre he estat així, des que vaig néixer. No sé ima­gi­nar-me d'una altra manera. Sóc ale­gre i fàcil de por­tar... I és veri­tat que sóc estu­di­osa, però no tant com per no poder dis­fru­tar dels pla­ers de la vida...” El cine, la platja, lle­gir, men­jar dolços, com­prar roba... La roba és la seva per­dició. “Sense la dis­ca­pa­ci­tat hagués estat model”, asse­gura la seva mare, Cata­lina Ríos, que l'acom­pa­nya sem­pre. De fet, és mol­tes vega­des els seus peus i les seves mans. Perquè l'Irma pot men­jar sola i també, encara que molt a poc a poc i amb molta paciència, escriure a l'ordi­na­dor, però neces­sita ajuda per qual­se­vol movi­ment que impli­qui un mínim des­plaçament com ara dut­xar-se, ves­tir-se, aixe­car-se o ficar-se al llit. “Sóc semi-inde­pen­dent”, bro­meja.

Són un gran tàndem. Res del que depèn d'ella o de la seva mare li ha fet mai por. Sem­pre ha estat segura que ho podia superar. Cinc cirur­gies cor­rec­to­res, entre elles una de columna per evi­tar que el cos cedís cap a un cos­tat, els dolors crònics que no l'han aban­do­nat des dels 17 anys... Fins i tot la difi­cul­tat afe­gida que va supo­sar estu­diar en una uni­ver­si­tat al nord de Xile plena de bar­re­res arqui­tectòniques on durant sis anys la Cata­lina, amb ajuda o sense, va haver d'arros­se­gar la cadira de rodes esca­les amunt.

Res de tot això, diu l'Irma, és com­pa­ra­ble al sen­ti­ment d'injustícia i impotència que ha sen­tit els últims dos anys a Bar­ce­lona. I no pre­ci­sa­ment per culpa de la ciu­tat, de la qual l'Irma n'està ena­mo­rada, sinó per culpa del govern de Xile. Quan van anar a l'ambai­xada a dema­nar el visat per venir a estu­diar a l'Autònoma li van dene­gar a causa de la seva dis­ca­pa­ci­tat. “Li van dir a la meva mare que no li dona­ven i sense ella jo tam­poc podia venir.” Van deci­dir arris­car-se i per diver­ses cir­cumstàncies han pas­sat els últims dos anys en una situ­ació d'irre­gu­la­ri­tat. “Aquesta situ­ació m'ha limi­tat més que la meva pròpia dis­ca­pa­ci­tat”, subrat­lla l'Irma, que con­si­dera una “injustícia” que les per­so­nes que no tenen cap difi­cul­tat física puguin obte­nir el visat i ella no. “Encara tinc por quan passo al cos­tat dels Mos­sos”, afe­geix.

Però aquesta sen­sació d'inse­gu­re­tat i d'impotència ha estat també la que li ha donat força en els moments més difícils. “No tenir visat m'ha moti­vat encara més per aca­bar la tesi. Sem­pre he pen­sat que els obs­ta­cles admi­nis­tra­tius i burocràtics no em podien impe­dir seguir avançant”, diu. Se li il·lumina la mirada. Treu tota la força que l'acom­pa­nya i resu­meix en una sola frase la filo­so­fia de vida que l'ha permès escriure les 132 pàgines de la tesi i defen­sar-la amb passió davant el tri­bu­nal: “Cal seguir llui­tant sem­pre, dia a dia, perquè sense aquesta lluita una per­sona no avança, no es desen­vo­lupa, no viu.”

I així con­ti­nuarà quan torni aquesta set­mana al seu país. Escri­vint la tesi, bus­cant feina. Amb el mateix entu­si­asme de sem­pre. Encara que la pena­lit­zin –ella està segura que serà així– per haver-se atre­vit a fer rea­li­tat el seu somni a Bar­ce­lona.