Qüestió de confiança

Criat a Olot, a on va arri­bar de molt petit, Hami­dou Camara, Simon per als amics, ha pas­sat per tots els papers de l'auca, des de la des­es­pe­ració més pro­funda, en la qual no tro­bes res a on aga­far-te, fins al reco­nei­xe­ment públic de la seva vàlua, amb res­pon­sa­bi­li­tat a l'empresa i una excel·lent relació amb l'entorn. Amb setze anys i enfan­gat fins al coll, va arri­bar a la Fun­dació Oscobe, a Sant Gre­gori, al Gironès, per fer un curs d'hos­ta­le­ria, tot i que després va optar per la jar­di­ne­ria. “Tenia molts pro­ble­mes i molt poques espe­ran­ces. Anava amb el cap baix perquè no tenia cap motiu per aixe­car-lo i aquí em van aco­llir i em van donar la con­fiança que ningú em donava. Ells em van demos­trar que podia ser útil i que em farien cos­tat.”

Va fer el curs de jar­di­ne­ria i les pràcti­ques en una empresa que poste­ri­or­ment el va con­trac­tar. Va tre­ba­llar uns anys amb ells fins que la curi­o­si­tat per veure el món una mica més enllà de la jar­di­ne­ria el va por­tar a dema­nar la baixa i tre­ba­llar en altres ofi­cis. Quan Manel Sánchez (de l'empresa EI Brot - Fun­dació Oscobe) li va tru­car per ofe­rir-li la pos­si­bi­li­tat de tre­ba­llar en el sec­tor de la jar­di­ne­ria, no s'hi va pen­sar gaire. “Em va expli­car el pro­jecte que esta­ven tirant enda­vant, amb gent que hagués pas­sat per aquí i que conegués el tema, tant pel que fa a l'ofici com a la inserció labo­ral, i li vaig dir que sí”, recorda.

El seu recor­re­gut, des que l'any 2002, amb setze anys, es va pre­sen­tar per fer el curs, ha estat ascen­dent, cap a una situ­ació cada vegada millor. La con­fiança li ha permès aixe­car el cap ben alt. “Jo cer­cava una opor­tu­ni­tat i ells me la van donar.” Sánchez asse­gura que l'únic que han fet ha estat acom­pa­nya­ment a la inserció labo­ral i segui­ment en l'empresa. “El que pre­te­nem –diu– és que les per­so­nes que esti­guin aquí cre­guin en elles matei­xes. És el pas més impor­tant i més difícil i en aquest sen­tit el cas d'en Simon és exem­plar ja que ha anat pujant esca­lons fins arri­bar a cap de bri­gada. Des del pri­mer moment vam veure que era una per­sona impli­cada i amb ganes de tirar enda­vant. Sabies que en qual­se­vol lloc et res­pon­dria.”

El cas de Joan Josep Martín és molt dife­rent. Després d'estar tre­ba­llant de paleta durant trenta anys en una cons­truc­tora de Santa Coloma de Far­ners, amb la crisi es va tro­bar al car­rer i sense cap opor­tu­ni­tat. Tip d'enviar currículums i fer entre­vis­tes que no por­ta­ven enlloc –la llosa dels 54 anys és molt pesant– es va posar en con­tacte amb el SOC i aquests el van deri­var a la Fun­dació Oscobe, que li va cer­car una empresa a on fer pràcti­ques de jar­di­ne­ria. “Vaig haver de can­viar d'ofici, però tam­poc va ser tan com­pli­cat, ja que tant la cons­trucció com la jar­di­ne­ria són ofi­cis durs física­ment i amb la feina a l'aire lliure. A més –con­ti­nua Martín– quan fa uns anys que estàs atu­rat i tro­bes feina, el plus de con­fiança i entu­si­asme de tor­nar-te a sen­tir útil és molt impor­tant i et dóna ales.”

Després de les pràcti­ques a Punt-Verd i un temps curt de feina con­trac­tat, es va tor­nar a tro­bar el car­rer, altra volta amb les entre­vis­tes i els currículum fins que al gener el van cri­dar d'EI Brot per fer una entre­vista i el van con­trac­tar: “Tre­ba­llo un 60% de la jor­nada i puc estar-hi un màxim de tres anys, però con­fio que si la feina aug­menta pugui tenir con­tracte. D'aquí a tres anys en tindré 57 i no és pas la millor edat per inten­tar tro­bar noves fei­nes.”

“A mesura que hem anat crei­xent –comenta Sánchez– algu­nes de les per­so­nes que van començar a l'empresa d'inserció han pogut aca­bar en l'estruc­tura com a tre­ba­lla­dors con­trac­tats. Això és, per a nosal­tres, un gran èxit com ho és la inserció de tots els tre­ba­lla­dors a l'empresa ordinària després de fina­lit­zar el seu iti­ne­rari d'inserció a EI Brot.”

En Martín és l'apre­nent i en Simon el cap de bri­gada que li ense­nya l'ofici, cerca les fei­nes i parla amb els cli­ents, cosa que crea situ­a­ci­ons com a mínim curi­o­ses. Alguns cli­ents que­den sor­pre­sos la pri­mera vegada quan veuen que el res­pon­sa­ble és un africà. No els fa gaire gràcia dei­xar les claus de la casa a una per­sona negra. Però això dura poc ja que una vegada el conei­xen la relació és esplèndida i asse­gura que són molts els que els fan regals per Nadal. “Quan arri­bem a una urba­nit­zació en la qual no hi hem estat mai, no tarda gaire a aparèixer un cotxe de poli­cia fent la ronda. Quan s'ado­nen que fem la nos­tra feina i la fem bé, els malen­te­sos es des­fan.”

L'avan­tatge de Martín és que els conei­xe­ments bàsics que es neces­si­ten per a qual­se­vol tre­ball els té més que assu­mits després de trenta anys de paleta i alguns de gru­ista. Això els per­met donar-li d'entrada algu­nes res­pon­sa­bi­li­tats com per exem­ple el man­te­ni­ment dels jar­dins de la Cellera de Ter que, des de fa poc, van a càrrec d'EI Brot. Tot ple­gat és, altra vegada, una qüestió de con­fiança.

uè?

E.I. Brot és una empresa d'inserció de la Fun­dació Oscobe

ui?

Simon va arri­bar a Oscobe amb 16 anys i ara és cap de bri­gada