Els cavallers es fan ‘selfies'

La fira Besalú Medi­e­val està més que con­so­li­dada. Només calia fer un tomb ahir per la vila i dei­xar-se empor­tar per la riuada de gent que omplia a ves­sar els qua­tre car­rers i tres pla­ces que té per immer­gir-se de cop i volta en el seu pas­sat com­tal. I mira que n'hi ha, de fires. I de medi­e­vals no diguem. Però la d'aquest poble gar­rotxí con­ti­nua atra­ient milers de visi­tants cada any (entre vint mil i trenta mil, si no plou).

És tan genuïna que si véns per la car­re­tera de Girona i Banyo­les et fan apar­car en un camp de pata­tes. Lite­ral. Més d'un en apar­car feia la broma que en car­re­ga­ria un sac quan tornés cap a casa. “És que som de ciu­tat”, es jus­ti­fi­ca­ven. Tam­poc no calia, per dinar ja te'n tro­ba­ves de cui­tes i fre­gi­des a les guin­gue­tes repar­ti­des pel poble i que anun­ci­a­ven: “Menú medi­e­val”.

“Que en men­ja­ven, de pata­tes, fa milers d'anys els medi­e­vals?” “I boti­far­res amb mon­ge­tes?” “I sèpia a la planxa?” “I bis­tec amb seques?”, “I hum­mus?”... Això és el que té anar amb nens a una fira. I que aquesta sigui tan rea­lista com –posem-hi– Port Aven­tura. I és que Besalú –com Calonge, Cas­telló d'Empúries, Hos­tal­ric...– no deixa de ser un parc temàtic els dies que dura aquesta cele­bració. Un parc temàtic amb el deco­rat immi­llo­ra­ble, això sí. Perquè si d'una cosa pot pre­su­mir Besalú és de dis­po­sar d'uns ele­ments patri­mo­ni­als remar­ca­bles, com ara el pont Vell, el prat de Sant Pere, el Micvé i la sina­goga, entre d'altres. Però la història, a qui li importa la història aquests dies?

Anem, doncs, al xou, que, no ens enga­nyem, és el que atrau la majo­ria. Al Besalú Medi­e­val, no hi fal­ten els habi­tu­als espec­ta­cles espec­ta­cu­lars que ani­men la festa: jus­tes en què els cava­llers se les tenen per rebre el favor de les don­ze­lles, fal­co­ners que fan vole­iar les aus al seu plaer, aban­de­rats (ita­li­ans en aquest cas) que des­fi­len el seu art mala­bar, músics que toquen la gaita i balla­ri­nes que ens encan­ten amb el seu bon reme­nar. Que no en tenim prou, doncs també hi ha per­so­nat­ges iti­ne­rants pels car­rers (algun de tan mons­truós que pocs menuts s'hi acos­ta­ven); tallers d'arquers, fle­quers i fer­rers; duels de mer­ce­na­ris (?!); tite­lles; focs i pirotècnia, i fins i tot la cocció d'una vede­lla per crus­pir-se-la durant un sopar medi­e­val (això sí que deu­ria ser un espec­ta­cle!). Que el pro­grama és més o menys cal­cat al que fan als altres pobles. És clar, però hi insis­tim, Besalú té el seu què. Que l'ambi­en­tació medi­e­val ja no és el que era. Ho sabem, només calia veure alguns dels per­so­nat­ges medi­e­vals fent-se sel­fies.

Tor­rats per un sol que feia justícia (sobre­tot aquells qui no portàvem una gorra o un bar­ret com cal), alguns en tor­nar cap a casa ens vam enco­ma­nar a repe­tir la visita a Besalú, però si pot ser millor a la tar­dor, sense la munió de gent d'aquests dies i apun­tant-nos a alguna visita guiada. Perquè sí, a mi m'agrada la història.