Literatura i paisatge

Josep Pla va entrar a la vall de Sant Aniol amb un 4x4, per la mun­ta­nya, res­se­guint o tra­ves­sant els bos­cos d'alzi­nes i rou­res, acla­pa­rat per les sotra­ga­des incòmodes que els acci­dents del camí car­re­ter infli­gia als viat­gers. Els amics que l'acom­pa­nya­ven eren bons conei­xe­dors del ter­ri­tori. Pla sem­pre va saber bus­car-se bons infor­ma­dors per docu­men­tar la seva tasca. En aquell cas, a més d'un impor­tant pro­pi­e­tari de la zona, el metge Miquel Ver­da­guer –que va ges­ti­o­nar la seva estada a can Tura–, li feien cos­tat Miquel Oliva Prat, direc­tor del museu de Girona, un jove mossèn, Jaume Rei­xach –rec­tor del Collell–, i un xofer expert. Era l'any 1971.

Per recor­dar aque­lla visita ens varem aple­gar unes dot­ze­nes de lec­tors al prat de la rec­to­ria –ara casa de colònies–, després que unes quan­tes alum­nes del poble ens lle­gis­sin, en una mena de via­cru­cis lite­rari, pels rodals de l'església, alguns dels frag­ments que l'escrip­tor de Pala­fru­gell va dedi­car a Sant Aniol de Fines­tres després de la seva estada a can Tura.

Quan van arri­bar al poble, eren les tres de la tarda. Els espe­rava el dinar que l'Oliva Prat havia enco­ma­nat a cal Sas­tre: cigrons, cos­te­lles a la brasa, ama­nida i postres. La Sal­va­dora, que era una noieta espi­gada i rossa, recorda encara que van parar taula per a nou per­so­nes. De manera –dedu­eixo– que als expe­di­ci­o­na­ris s'hi van afe­gir qua­tre boques més, que els devien espe­rar. De postres, els van ofe­rir uns pas­tis­sos de pa de pes­sic, com els taps de Cadaqués, ano­me­nats sant pares, amb rata­fia. Sem­bla que en Pla va sucar el seu sam­pare (ho podem escriure així) a la copa de rata­fia. Va haver de dema­nar més licor, “perquè el sam­pare se l'havia begut tot”. La Sal­va­dora, la Sally, com li diuen, era a l'acte, amb en Jaume Rei­xach; una bona amiga de Pla, la Maria Mer­ce­des, que viu a ca l'Arep de Sant Esteve; en Lluís Falgàs, que feia de mode­ra­dor, i jo mateix, amb l'únic mèrit que la meva mare va ser mes­tra del poble molts anys.

S'hi va par­lar de tot: de Pla, dels seus lli­bres, de la seva ide­o­lo­gia, de la seva vida. Vam recor­dar tots algun moment que havíem com­par­tit amb l'escrip­tor. Com ha can­viat el poble des que l'escrip­tor hi ha ser, com s'ha acom­plert el seu pronòstic que aviat les cases que esta­ven dei­xant els pobres les habi­ta­rien els rics. Penso que Pla serà més lle­git a Sant Aniol i la roda­lia després de l'acte. Seria bo. I el mèrit era tot del grup Sal­vem Sant Aniol, una gent que havia pre­pa­rat amb èxit el que devia ser el pri­mer acte lite­rari a la petita vall. Un grup que havia nas­cut per opo­sar-se a la cons­trucció d'una pedrera, per defen­sar un pai­satge que s'ha man­tin­gut autèntic, real, pagès, d'una bellesa natu­ral indis­cu­ti­ble. El país en estat pur.