Els gegants i els més menuts

No és gaire inno­va­dor, però qual­se­vol cer­ca­vila de gegants i cap­gros­sos manté aquell encant únic, ine­nar­ra­ble, que ha estat capaç de cap­ti­var mol­tes gene­ra­ci­ons, cen­te­nars de nens d'arreu del nos­tre país. També, és clar, a Banyo­les. La imatge és nítida: una gran munió de mai­nada, tota recol­zada sobre les espat­lles de pares, tiets, padrins o avis, s'aplega sem­pre al vol­tant del seu tra­jecte els dis­sab­tes de la festa major –en aquest cas, coin­ci­dint exac­ta­ment amb el dia de Sant Mar­tirià, patró de la ciu­tat– amb la fal·lera de veure'ls tran­si­tar al ritme de la música que els acom­pa­nya. Dels tam­bors, les trom­pe­tes i les gra­lles. Enguany, els dos gegants de la ciu­tat (en Mar­tirià i la Maria) van des­fi­lar amb la com­pa­nyia dels d'Argen­tona, la Cellera de Ter, Pala­folls i Sant Antoni de Vila­ma­jor. Tots ells van cami­nar pels car­rers del cen­tre de la ciu­tat fins a arri­bar, ja sense la com­pa­nyia de la claror del dia, a la Mura­lla.

Aquest acte, abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble en l'actu­a­li­tat en el pro­gra­mari de la fes­ti­vi­tat, era obli­dat a prin­ci­pis de la dècada dels noranta. No per volun­tat pròpia, sinó perquè la passió gegan­tera estava hiver­nant. Tant és així que l'Ajun­ta­ment de Banyo­les va haver de fer una crida a la ciu­ta­da­nia per incen­ti­var el renai­xe­ment d'una tra­dició que ja exis­tia a la ciu­tat a prin­ci­pis del segle XX, segons fonts docu­men­tals. Va ser així quan va fun­dar-se la Colla Gegan­tera de Banyo­les, que va cons­ti­tuir-se d'imme­diat i no va tar­dar a desen­vo­lu­par la seva acti­vi­tat. Ja va sor­tir com a tal en les Fes­tes d'Agost del 1995 i, des de lla­vors, no s'atu­ra­ria. Sense tenir la tra­dició gegan­tera d'altres muni­ci­pis, la fal·lera ha calat i s'ha anat este­nent, per herència natu­ral i també amb l'empenta del con­sis­tori. I és que, des de fa ja alguns anys, els dies pre­vis a la cer­ca­vila, els nens i les nenes de les esco­les del muni­cipi –bàsica­ment, des de l'escola bres­sol fins a segon de primària– tenen la pos­si­bi­li­tat de veure la mag­ni­ficència d'en Mar­tirià i la Maria, així com els dife­rents cap­gros­sos de la ciu­tat, tots ells expo­sats a la sala de plens. Fins i tot, els més atre­vits poden posar-se en la seva pell per una estona. Quan arriba la festa major, hi tenen una certa fami­li­a­ri­tat i poden viure'ls amb major pro­xi­mi­tat, amb tota la seva essència. Ni això els priva de que­dar emba­da­lits davant el seu pas, d'apre­ciar amb quina elegància es mouen i dan­sen tot i la seva enver­ga­dura. Tan enllu­er­nats que­den tots (o la majo­ria) que ni s'ado­nen, aquest cop, de la picada d'ullet a la situ­ació del país d'en Tià i d'algun altre que tran­sita amb l'este­lada pen­jada. Res excep­ci­o­nal, quan la majo­ria de bal­cons, sobre­tot els de bai­xant de plaça, n'estan far­cits.