Poderosa «excel·lència»

Ho lle­gia en el suple­ment de lli­bres: cal anar amb compte amb les parau­les perquè, al cap i a la fi, són elles les que aca­ben inven­tant les rea­li­tats. Són pode­ro­ses i tau­matúrgi­ques: capa­ces de reves­tir les men­ti­des amb pell de veri­tat, de guar­nir d'ama­bi­li­tat les píndo­les més amar­gues. Una d'aques­tes parau­les peri­llo­ses és excel·lència. L'hem sen­tida a tort i a dret en boca de con­se­llers i minis­tres, de direc­tors i gerents. Sona la mar de bé (tots hem intro­jec­tat que «excel·lent» és la millor nota), sinònim com és de supe­ri­o­ri­tat, de per­fecció, de mag­ni­ficència.

Per damunt de tot, l'excel·lència evoca la dis­tinció, la dife­ren­ci­ació, la selecció, perquè jus­ta­ment el valor de l'excel·lència és que no és a l'abast de tot­hom, és només per a uns pocs, pri­vi­le­gi­ats i excel­sos, que sobre­sur­ten de la majo­ria, que des­ta­quen de la mit­ja­nia gene­ral, que s'allu­nyen de la insig­ni­fi­cança. A la pràctica, el nord de l'excel·lència es tra­du­eix en pràcti­ques d'exclusió: d'eli­mi­nació d'aquells ele­ments que ens poden fer per­dre punts, de supressió dels àmbits més com­ple­xos i expres­sius, de cen­tra­ment en allò que els audi­tors externs poden com­pro­var (que, com s'ha demos­trat en el cas Palau de la Música i en tants d'altres casos, poc té a veure amb la rea­li­tat), de foca­lit­zació en aquells aspec­tes que ofe­rei­xen més llu­en­tor i que més pun­tuen en el rànquing dels valors en alça i dels futurs con­su­mi­dors o cli­ents.

El pro­blema és que l'exclusió és exac­ta­ment el con­trari de la inclusió, de la inte­gració, de l'escola per a tots, d'un ser­vei uni­ver­sal, d'un dret humà reco­ne­gut, que no sola­ment no posa cap con­dició d'entrada, sinó que afirma amb con­ven­ci­ment que el sis­tema edu­ca­tiu és un dis­po­si­tiu capaç de garan­tir que tots els infants i joves adqui­ri­ran les com­petències impres­cin­di­bles per anar pel món amb lli­ber­tat i auto­no­mia (i per això dedi­carà més temps, recur­sos i esforços a aquells que més ho neces­si­tin, siguin dis­ca­pa­ci­tats, veïns d'un indret remot o estran­gers aca­bats d'arri­bar), i d'esti­mu­lar al màxim les capa­ci­tats, les habi­li­tats i els interes­sos de cadascú. Si l'esquer de l'excel·lència ha de ser­vir per escla­far els qui tenen més difi­cul­tats, per eli­mi­nar els qui neces­si­ten més temps, convé que se sàpiga, més enllà de la bon­dat apa­rent de les parau­les. I és que la dis­tinció que ofe­reix l'excel·lència ha cai­gut en camp abo­nat: en temps d'incer­te­ses, d'inse­gu­re­tats, d'inèrcies cen­tenàries i de com­ple­xi­tats crei­xents, ofe­reix un camí clar i atrac­tiu, mos­tra una sim­pli­ci­tat neta i ente­ne­dora i ens diu que tot depèn de nosal­tres matei­xos, inde­pen­dent­ment de les nos­tres ads­crip­ci­ons de classe, de gènere, d'ori­gen..., que no serien sinó un llast anacrònic i lleu­ger.

En què es tra­du­ei­xen les polítiques d'excel·lència en el camp edu­ca­tiu? En una coop­tació desin­hi­bida de con­cep­tes i emble­mes pro­vi­nents del món pro­gres­sista per omplir-los de con­tin­guts que no tenen res a veure amb l'ori­gi­nal. Una inten­si­fi­cació de les meto­do­lo­gies i tècni­ques més tra­di­ci­o­nals (això sí, reves­ti­des d'ordi­na­dors i de pis­sar­res digi­tals) un cop ter­gi­ver­sa­des i ridi­cu­lit­za­des sense manies les peda­go­gies pro­gres­sis­tes. Un decan­ta­ment cap a les matèries con­si­de­ra­des sòlides i ins­tru­men­tals, i una reducció dràstica de les matèries més expres­si­ves, més huma­nit­za­do­res, apa­rent­ment menys uti­litàries: les noves i velles maries. Un èmfasi en les ava­lu­a­ci­ons inter­nes i exter­nes, de manera que tot el temps esco­lar es vagi con­ver­tint en un període d'entre­na­ment per superar aques­tes pro­ves, que són les que aca­ben per mar­car el currículum i per deter­mi­nar què és el que interessa i què no, pre­sen­ta­des com la solució de tots els mals. Una mer­can­ti­lit­zació dels cen­tres edu­ca­tius, pre­sen­tats com a esta­bli­ments (tipus super­mer­cat) que com­pe­tei­xen entre ells per atraure els millors con­su­mi­dors (aquí no serien, en prin­cipi, els que tenen més poder de con­sum, sinó les famílies amb els «millors alum­nes») i per això han de fer ofer­tes dife­ren­ci­a­des (en forma d'anglès des de par­vu­lari; de pis­cina dins del mateix recinte), es veuen obli­gats a fer publi­ci­tat explícita i subli­mi­nal (aquí no esco­la­rit­zem estran­gers; o el 100% de l'alum­nat aprova la selec­ti­vi­tat). Una des­cen­tra­lit­zació pre­sen­tada com a auto­no­mia que no és tal (quina auto­no­mia poden tenir els cen­tres quan el seu pro­fes­so­rat no es cons­ti­tu­eix en funció d'un pro­jecte?), ni atorga més com­petències als ajun­ta­ments i més aviat sem­bla una mesura enca­mi­nada a treure's res­pon­sa­bi­li­tats del damunt per part del govern, res­pon­sa­ble últim del ser­vei edu­ca­tiu, i a cul­pa­bi­lit­zar els cen­tres de tots els mals que els afli­gei­xen.

El drama és que de parau­les pode­ro­ses i que neces­si­ta­rien un esforç gran d'inter­pre­tació n'hi ha cada cop més en el món edu­ca­tiu: qui podria estar en con­tra de les polítiques de qua­li­tat? Però si ens atu­rem a ana­lit­zar en què es tra­du­ei­xen a la pràctica, serien mol­tes les coses a dir... Qui abo­mi­na­ria de l'eficàcia, si volgués dir sim­ple­ment com­plir el que es pre­dica? Però no: sabem prou bé que en nom de l'eficàcia se sacri­fi­quen un munt de coses impor­tants...