Bruixes: dones de bosc

Temps d'estiu, de canvi d'estació, de sols­tici i de brui­xes a Alta­fu­lla. Tot està a punt per a la xer­rada que ofe­rirà avui a la tarda el peri­o­dista espe­ci­a­lit­zat en antro­po­lo­gia Sebastià d'Arbó, que par­ti­cipa en l'edició d'enguany de Nit de Brui­xes a la loca­li­tat amb una con­ferència en la qual apor­tarà alguns detalls sig­ni­fi­ca­tius sobre les mal ano­me­na­des “brui­xes”, que entre els segles XIV i XVIII van ser per­se­gui­des a Cata­lu­nya, com també va pas­sar al con­junt d'Europa.

Però, què en sabem real­ment d'aque­lles dones que van morir a causa dels seus conei­xe­ments? “Les dones que sovint eren acu­sa­des de brui­xe­ria eren per­so­nes que conei­xien molts dels secrets de les plan­tes i her­bes del bosc i que sabien usar aquests recur­sos per gua­rir.” La veu de Sebastià d'Arbó a l'altra banda de l'apa­rell res­sona amb la mateixa inten­si­tat amb la qual ho fa durant els espais radiofònics que con­du­eix sobre mis­te­ris i teràpies alter­na­ti­ves en diver­ses ràdios de caire naci­o­nal i, aquest cop, apro­fita la seva capa­ci­tat pau­sada de comu­ni­car per expli­car-me els motius que van por­tar la soci­e­tat medi­e­val a pro­pi­ciar judi­cis que van aca­bar amb la mort de mol­tes d'aque­lles dones. “Un dels fets dife­ren­ci­als de les brui­xes cata­la­nes és el seu gran conei­xe­ment del bosc i de les seves plan­tes”, des­taca D'Arbó amb certa vehemència, men­tre afirma que la tra­dició de les brui­xes d'Alta­fu­lla –grans conei­xe­do­res de l'uni­vers dels amu­lets i dels talis­mans, segons el peri­o­dista-– “s'ins­criu en aquesta manera de fer, ja que el clima i la Medi­terrània doten els bos­cos pro­pers a Alta­fu­lla de mol­tes plan­tes que s'usa­ran en els seus remeis”.

Però, les mal ano­me­na­des “brui­xes” tenen cap relació amb el món de l'ocul­tisme o el més enllà, tal com sem­bla per la imatge este­re­o­ti­pada que ha arri­bat fins als nos­tres dies? “Eren dones que conei­xien el món de les plan­tes, que sabien ela­bo­rar remeis i tenir cura de si matei­xes”, D'Arbó, que no s'està de recor­dar que, sovint, aquest com­por­ta­ment va ser malin­ter­pre­tat per les comu­ni­tats on vivien aquest tipus de dones, un fet que –mai millor dit– va atiar el foc per denun­ciar les seves acci­ons i per­se­guir-les. “Sovint, les cases de les brui­xes esta­ven situ­a­des en un dels extrems del poble i les dones que les habi­ta­ven usa­ven molt els camins per anar al bosc”, explica D'Arbó, que explica que aquest és el cas, per exem­ple, de les brui­xes d'Alta­fu­lla, ja que la tra­dició diu que hi havia un camí que conduïa des de la seva casa fins al cas­tell de Tama­rit, una ruta que encara avui se'n diu “el camí de les brui­xes”. D'Arbó explica que,a les comar­ques de Tar­ra­gona fins i tot van aparèixer per­so­nes encar­re­ga­des pro­fes­si­o­nal­ment de cap­tu­rar les brui­xes. Aquest és el cas de Joan Malet, un caçador de brui­xes ori­gi­nari de Flix que durant el segle XVI va ser el res­pon­sa­ble de la mort de mol­tes dones i que “va tro­bar la mort cre­mat, igual que mol­tes de les per­so­nes que per­se­guia”, des­taca D'Arbó, que asse­gura que van ser molts els que errònia­ment van con­fon­dre els conei­xe­ments de les brui­xes amb algun tipus de feti­lle­ria. Per D'Arbó, la savi­esa de les brui­xes “s'està per­dent” i és impor­tant expli­car la seva tasca.