Oficial però poc usat

La reforma de l'Esta­tut d'auto­no­mia de Cata­lu­nya, apro­vada el 19 de juliol del 2006, reco­neix l'aranès com a llen­gua pròpia a l'Aran. Des d'ales­ho­res, s'ha fet molt per l'aranès, però Jusèp Loís Sans, pre­si­dent de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Ara­nesi-Acadèmia Ara­nesa dera Len­gua Occi­tana, reco­neix que no és prou atesa “la forta pressió del cas­tellà'' i que l'Aran és una comu­ni­tat de par­lants molt petita, amb tan sols 9.993 habi­tants. Durant els dar­rers anys, el català s'ha man­tin­gut i el cas­tellà ha ocu­pat l'espai de l'aranès pel que fa a l'ús habi­tual de la parla.

Jusèp Loís Sans, soci­o­lingüista, recorda que era un somni que l'occità fos ofi­cial a tot Cata­lu­nya i afirma que la decla­ració d'ofi­ci­a­li­tat de l'aranès és “l'acte de res­pecte més impor­tant de la història cap a la llen­gua occi­tana'' que mai ha fet de forma pública el govern. Sans des­taca que per la població ha supo­sat “desen­vo­lu­par una consciència extra­or­dinària que no s'havia tin­gut fins ara'' i “una con­si­de­ració que fa vint anys era impen­sa­ble''. En aquest sen­tit, hi afe­geix que ara “hi ha orgull de la llen­gua fins i tot en molta gent que no la parla''. “Hem superat èpoques [els anys cin­quanta i sei­xanta] en què hi havia una certa ver­go­nya'', afirma.

Aquest reco­nei­xe­ment, seguit de l'apro­vació de la llei de l'occità –aranès a l'Aran–, el 2010, “ha aju­dat a atu­rar el procés de des­a­pa­rició de l'aranès'', sen­ten­cia el soci­o­lingüista. L'any 2015, es va crear l'Acadèmia Ara­nesa dera Len­gua Occi­tana que, en el pri­mer any de vida, ha fet una labor molt impor­tant: orde­nar una nor­ma­tiva de la llen­gua en dos volums: Gra­ma­tica basica der occi­tan aranés i Per escriure l'occi­tan.

Ester Fran­quesa, direc­tora gene­ral de Política Lingüística, afirma que l'aranès manté com a rep­tes ser més pre­sent en l'edu­cació i en els mit­jans de comu­ni­cació per enten­dre-la com nor­ma­lit­zada. Un estudi del 1983 deia que un 60% de la població uti­lit­zava habi­tu­al­ment l'aranès, un 10% el català i un 30% el cas­tellà. El 2013, les xifres s'havien cap­gi­rat, i el 55,1% par­lava cas­tellà i el 17,6% aranès, men­tre que un 16,4% par­lava català i un 10,6% d'altres llengües i pro­ba­ble­ment s'incor­po­ren al grup del cas­tellà.

Des del 2008 al 2013, la població que entén l'aranès ha cres­cut lleu­ge­ra­ment (un 2,5%), men­tre que la parla, la lec­tura i l'escrip­tura pràcti­ca­ment s'han man­tin­gut esta­bles. El 80,7% de la població de la Val d'Aran entén l'aranès i el 55,6% el sap par­lar, ha expli­cat Fran­quesa. En nom­bres abso­luts, la població adulta apro­xi­mada que entén l'aranès és d'unes 6.800 per­so­nes, la que el sap par­lar és d'unes 4.700, la que el sap lle­gir una mica més de 5.000 per­so­nes i la que el sap escriure no arriba a les 3.000 per­so­nes. Aques­tes dades del 2013 són molt simi­lars a les de l'any 2008.

El paper de l'escola

Manu­ela Ané, tècnica de Política Lingüística del Con­selh Gene­rau d'Aran, diu que el reco­nei­xe­ment de l'aranès com a llen­gua pròpia a l'Aran ha fet que “la nor­ma­li­tat sigui un fet''.Un dels grans encerts va ser, l'any 1983, intro­duir l'aranès a l'escola, afirma. A par­tir d'aquest moment, els nens el conei­xen i el par­len. Anu­al­ment, des de fa 26 anys, se cele­bra el con­curs lite­rari per a joves i infants Mossèn Condò Sam­beat, amb una par­ti­ci­pació mit­jana d'unes 300 obres. Ané explica que la impli­cació de l'escola és fona­men­tal en l'orga­nit­zació del con­curs i la par­ti­ci­pació de tants joves. Aquest con­curs està ple­na­ment con­so­li­dat, igual que el premi Aran de lite­ra­tura, que enguany arriba a la 16a edició. Des­taca també que les clas­ses que fan per a adults han con­tribuït a fer que cada cop siguin més els qui saben escriure i par­lar aranès. La con­so­li­dació d'aquests cur­sos és perquè és un requi­sit indis­pen­sa­ble per tre­ba­llar en l'admi­nis­tració a la Val d'Aran.

Rosa Maria Sal­gueiro, direc­tora del cen­tre de recur­sos pedagògics de l'Aran, explica que la immersió lingüística a l'escola asse­gura la super­vivència de l'aranès, ja que tots els nens fina­lit­zen els estu­dis sabent-lo par­lar i escriure cor­rec­ta­ment. Reco­neix que la rea­li­tat al car­rer és una altra i la presència mas­siva del cas­tellà és un fet.