“S’ha vist que el liró s’ha adaptat però està al límit i s’ha de mimar”

Té la pecu­li­a­ri­tat que és la població euro­pea situ­ada més al sud de la Península. És curiós perquè ja estem en un ambi­ent medi­ter­rani que no li és favo­ra­ble perquè el seu hàbitat són els bos­cos cadu­ci­fo­lis com les rou­re­des i les ave­lla­no­ses. S’ha adap­tat a certa altura de la carena del Mont­ne­gre on hi ha rou­re­des que ara s’han pro­te­git arran d’un acord amb un pri­vat.

El con­veni de no apro­fi­ta­ment fores­tal que s’ha fet amb un pro­pi­e­tari de Sant Iscle de Vallalta són qua­tre hectàrees, però la finca és més gran. A Sant Celoni hi ha altres fin­ques amb rou­res que s’han sub­ven­ci­o­nat per pro­te­gir l’hàbitat i fer-ne també el segui­ment.

Casu­al­ment es va detec­tar la seva presència arran del segui­ment que feien els biòlegs del Museu de Ciències Natu­rals de Gra­no­llers sobre la geneta. Com que és un ani­mal arborícola li van adap­tar una caixa niu dalt dels arbres on el forat d’entrada que­dava engan­xat al tronc per faci­li­tar-li l’accés i bar­rar el pas als depre­da­dors.

Ha estat la manera de poder-lo seguir. Ara hi ha 60 cai­xes ins­tal·lades, tot i que tenen una ocu­pació baixa. Els seu hàbitat són els forats dels arbres i amb la gestió fores­tal ho tenen com­pli­cat perquè per obte­nir fusta de qua­li­tat s’afa­vo­rei­xen arbres sense nusos i rec­tes.

S’ha vist que s’ha adap­tat però està al límit i s’ha de mimar. Al Mont­ne­gre tenim una població petita i aïllada amb un pro­blema de con­san­gui­ni­tat. Sense el recanvi genètic la repro­ducció entre ells els aboca a l’extinció. Els mas­cles hau­rien de des­plaçar-se fins al Mont­seny, on hi ha la població més pro­pera, però és impos­si­ble perquè no hi ha cap cor­re­dor biològic que els per­meti cre­uar l’auto­pista.

Amb la sequera les rou­re­des ani­ran en regressió i no ho tin­dran fàcil. Ara s’ha vist com la població està gene­rant més mas­cles que feme­lles, com una adap­tació a aquest aïlla­ment. Això per­me­tria als mas­cles més atre­vits inten­tar dis­per­sar-se, però per molt que vul­guin no arri­ba­ran mai al Mont­seny.

Sense les cai­xes refugi seria impos­si­ble fer-ne el segui­ment perquè és un ani­mal noc­turn i molt dis­cret. Fins a la pri­ma­vera no es des­per­ten i des del juliol fins al desem­bre s’apa­re­llen i crien. Quan fan ús de les cai­xes és el moment d’estu­diar-los perquè hi ha pro­ba­bi­li­tat de tro­bar-los amb les cries. És com­pli­cat esta­blir un cens, aquest any pas­sat només se n’han cap­tu­rat 17 i altres anys, fins a 40. Els lirons d’aquí amb el bon temps estan més actius que els del Mont­seny, on hiber­nen abans.

Sí i aquesta és una bona estratègia que fan ser­vir i que els per­met allar­gar la vida. Viuen uns nou anys, que és una eter­ni­tat per a un rose­ga­dor. Quan dei­xen d’hiber­nar els lirons es pas­sen el dia dor­mint i només sur­ten per men­jar de nit.

No es dei­xen tocar gaire i s’ha de fer amb guants perquè es defen­sen mos­se­gant. Són ani­mals sal­vat­ges, no són hàmsters. Es mira si són mas­cles o feme­lles, se’ls pesa, se’ls marca al pèl per saber si es poden tor­nar a recu­pe­rar. Fa tants anys que els estu­dia la Lídia Frei­xas, del Museu de Gra­no­llers, que ja els posa nom i tot.

No, per qüestió de recur­sos, però ens per­me­tria saber cap on es mouen. Si miren de sor­tir de les rou­re­des on tenen l’ali­ment òptim, que és l’aglà, o si explo­ten les ave­lla­no­ses. És un esforç econòmic impor­tant perquè els segui­ments del liró també es por­ten a terme als parcs del Mont­seny i a les Gui­lle­ries, que també ges­ti­ona la Dipu­tació.

Les direc­ti­ves euro­pees no el tenen inclòs perquè allà n’hi ha bas­tants, tot i que aquesta població més al sud sí que té l’interès.

Al Mont­ne­gre hi ha tres esta­ci­ons per seguir els micro­mamífers com el ratolí de bosc i de camp, el talpó roig i la musa­ra­nya. El segui­ment, però, no és tan inten­siu com el del liró, en què cada quinze dies dues per­so­nes revi­sen les cai­xes.

Es coneix com a rata esqui­ro­lera perquè fa la mateixa cua llarga tot i man­te­nir la feso­mia d’una rateta.