Infraestructures i serveis

El tren que no arriba

Des de finals del segle XIX, diversos projectes han imaginat com portar el tren fins a la badia de Roses

Fa 120 anys que Joan A. Mas Yebra va impulsar un pla perquè el tren unís Roses i Figueres

El port de Roses es veia clau logísticament a principi del s. XX

Roses, port marítim –població estratègica en allò que moder­na­ment ano­me­nem logística– ha estat històrica­ment al cen­tre d’atenció de volun­tats, plans i pro­jec­tes des del mateix segle XIX perquè fos punt de sor­tida –o d’arri­bada– del fer­ro­car­ril. En l’època que el cen­tre logístic de Vila­ma­lla apa­reix com la gran solució de reforç a la indústria de l’Alt Empordà al segle XXI –i, com a con­seqüència, un nota­ble reforç a la logística del país– es remarca l’interès de l’empre­sa­riat de prin­ci­pis del segle XX a apos­tar pel fer­ro­car­ril.

A Roses, al llarg dels anys molts pro­jec­tes s’han posat sobre la taula amb interes­sos pri­vats sovint, però cap d’aquests ha arri­bat a fruc­ti­fi­car. Ara farà 120 anys, Joan Adolf Mas Yebra, un empre­sari bar­ce­loní, va pro­moure un pro­jecte que va sig­nar l’engi­nyer Álvaro de Gándara.

Aquell fer­ro­car­ril que no va arri­bar mai a tran­si­tar, havia de rodar per una via de 17,4 quilòmetres que havia d’unir Roses i Figue­res, amb la doble fina­li­tat de faci­li­tar el des­plaçament entre les dues viles i, òbvi­a­ment amb l’objec­tiu de poten­ciar el port comer­cial de Roses. Aquest pro­jecte es va des­co­brir a les gol­fes de la casa con­sis­to­rial de Roses l’any 1992 i ara reposa, endreçat, a l’Arxiu Muni­ci­pal de Roses. Pre­ci­sa­ment, el tras­llat de docu­ments a l’arxiu nou va ser la causa d’aque­lla tro­ba­lla ines­pe­rada.

El pro­jecte de cons­truir un fer­ro­car­ril l’any 1900 era ferm i venia acom­pa­nyat d’una bona argu­men­tació. Més enllà de la con­fecció del pro­jecte no ha que­dat docu­men­tat que ningú fes cap pas més, cosa que va fer que plànols, esque­mes i càlculs van que­dar endreçats en la història.

El pro­jecte tro­bat té una memòria amb jus­ti­fi­ca­ci­ons econòmiques. El cost de la cons­trucció de la línia es va valo­rar en aquell moment en 450.670 pes­se­tes, una xifra molt ele­vada per a aquell any. Aquest dos­sier es com­ple­tava amb un estudi econòmic del pres­su­post d’explo­tació i con­ser­vació de la línia i de les tari­fes que es cal­cu­lava que s’hau­ria d’apli­car. Es va tro­bar també plànols gene­rals del recor­re­gut i dels per­fils lon­gi­tu­di­nals i trans­ver­sals.

Con­text rege­ne­ra­tiu

L’arxi­ver muni­ci­pal de Roses, Josep Maria Bar­ris, va con­tex­tu­a­lit­zar el pro­jecte un cop estu­diat. El 2013 escri­via: “Davant la crisi fini­se­cu­lar del segle XIX calien idees, pro­pos­tes i, final­ment, pro­jec­tes nous. En aquest con­text de rege­ne­ració econòmica s’inse­reix el pro­jecte de fer­ro­car­ril Figue­res-Roses del 1900.” El fer­ro­car­ril ima­gi­nat per Joan Adolf Mas Yebra bus­cava “con­nec­tar el port de Roses, i el seu comerç de cabo­tatge, amb el rerepaís comar­cal, i la seva agri­cul­tura ori­en­tada al mer­cat”.

En la memòria es par­lava de repa­rar l’error històric dels que des­co­nei­xen la importància indis­cu­ti­ble de la badia de Roses”. En parau­les de l’arxi­ver, “el tren era entès com una eina estratègica per garan­tir un futur econòmic via­ble”.

Els dos precedents del projecte de Mas Yebra

Joan Puntí

L’historiador Jordi Nadal va identificar una primera proposta de tren entre Camprodon i Roses el 1884, quatre anys abans de la primera línia entre Mataró i Barcelona. El 1873 es va redactar un projecte de tramvia que havia de connectar Roses i Figueres, una troballa conservada a l’Arxiu Històric de Girona. Aquests són els dos precedents del projecte del barceloní Mas Yebra.

En l’article De Roses al món per terra, mar i aire de l’arxiver municipal de Roses, Josep Maria Barris, exposava altres intents de fer arribar el ferrocarril fins al port de Roses. L’any 1912 la Diputació de Girona va promoure un projecte de connectar tota la Costa Brava, des de Blanes a Vilajuïga, mitjançant el ferrocarril, iniciativa que tampoc va acabar executant-se. En aquell principi de segle, la Mancomunitat de municipis (1929) tenia com a objectiu la construcció d’una via fèrria des de Guardiola de Berguedà fins a Roses, passant per Ripoll, Olot i Figueres.

El projecte, no reeixit, devia tenir calat ja que en documents de planificació urbanística rosincs s’hi va arribar a dibuixar una estació de tren al centre.

El monovia de Goikoetxea

El 24 d’octubre del 1970 va arribar a Roses una carta tramesa per Laboratoris Sobrino i Gràfiques Alzamora, dues empreses d’Olot, i signada pel director gerent de la primera, Lluís Tremoleda de Bolós, a l’Ajuntament de Roses, en la qual informava que enviava 200 exemplars d’un fullet informatiu sobre el projecte de tren vertebrat que havia inventat l’enginyer basc Alejandro Goikoetxea (Elorrio, 1895 -Madrid, 1984), creador del Talgo. Era un intent publicitari del franquisme tardà per generar “una opinió favorable” al projecte. El tren vertebrat era, segons les especificacions tècniques que es varen enviar, ultralleuger, de rodament pneumàtic i a prova de descarrilaments. Segons les proves efectuades a Àlaba, podia agafar una velocitat d’entre 85 i 130 quilòmetres per hora. Es calculava una velocitat màxima de 120 km/h. Es preveien els trajectes Girona-Olot i Olot-Figueres- Roses. Només va fructificar una línia d’1,5 km a Canàries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia