Conveniència

El movi­ment ciu­tadà inter­ge­ne­ra­ci­o­nal sense fili­a­ci­ons esta­bler­tes ha tor­nat a fer dues pas­ses enda­vant, en la dar­rera bata­lla, mit­jançant la crítica cons­truc­tiva i la insub­missió. Sin­di­cats i par­tits polítics d'esquer­res prou feina estan tenint a arre­glar els seus patis i repen­sar la seva raó de ser en un temps en què el sis­tema (“era l'eco­no­mia, estúpids!”) ha deglu­tit les alter­na­ti­ves, fins i tot les alter­na­ti­ves raci­o­nals. Tam­poc ve de nou, perquè al capi­ta­lisme la capa­ci­tat metamòrfica li és inhe­rent d'abans que el mar­xisme el posés a la picota i el con­vertís en sinònim de con­ser­va­du­risme, quan, en essència, només pot viure del progrés il·limi­tat, de l'abús d'aquest progrés.

En el dar­rer cas, el dels peat­ges, el govern diu que ha de defen­sar “el prin­cipi de la lega­li­tat”. Com que el govern té poders per legis­lar, defensa el que ell mateix pot can­viar a corre-cuita un dis­sabte al ves­pre. Per tant, es defensa el prin­cipi de la con­veniència, més aviat. Perquè si és veri­tat que la gran majo­ria d'aques­tes auto­pis­tes en con­cessió estan més que amor­tit­za­des, com és que cada gener, pun­tu­al­ment, seguei­xen aug­men­tant les tari­fes dels peat­ges? Qui fa els càlculs en con­cepte preu/quilòmetres recor­re­guts? Chi­quito de la Cal­zada, al càrrec pel seu cognom? Ara bé, senyors, que els arbres dels peat­ges ens dei­xin veure el frondós bosc.