Diguéssim... tres prosistes

Podem sentir la seva veu

Partint de la coneguda conferència de Carles Riba titulada Una generació sense novel·la, Ferrater argumenta que els tres prosistes estudiats no són els únics amb què compta la literatura catalana del XX, però afirma que Carner i Foix –tots dos, autors d'una “prosa admirable”– fan, quan escriuen en ratlles llargues, “derivats de la poesia”. Remarca que la principal dificultat a l'hora d'escriure una novel·la és el to, i aïlla els diversos elements d'ordre variat que contribueixen a l'absència d'una prosa catalana potent. El marc de Ferrater era la literatura occidental, i és per això que pot dir una cosa que després hem sentit repetir fins a la sacietat: que Hemingway és un magnífic contista i, en canvi, un novel·lista mediocre.

Quan Ferrater analitza Solitud, la novel·la de Caterina Albert, alerta que, tot i que no n'és gaire partidari, ho ha de fer referint-se al seu “valor psicoanalític”. Destria, en el ric joc simbòlic de la novel·la, dues classes de referents: “Els objectes durs, aguts, tallants, que són símbols de la virilitat; i una sèrie d'objectes flàccids, tous, esmorteïts, que són els símbols de la impotència del marit”. També afirma, clar i català, que la senyora Albert no es va psicoanalitzar per mitjà de la seva protagonista, la Mila, perquè era homosexual. L'adjectiu que aplica, una vegada i una altra, a Manuel de Montoliu, estudiós de l'obra d'Albert, és “ximplet”. Aquest és un llibre de Ferrater en què podem sentir ben clarament la seva veu.

Però el millor de Tres prosistes, cal buscar-ho en les pàgines que dedica a Josep Pla. Ferrater comença desmuntant una de les línies d'anàlisi de Joan Fuster, que atribuïa a l'estil de Pla un to col·loquial. Tot seguit, arremet contra la idea que l'autor d'El quadern gris és un escriptor “vague”. Insisteix que “no hi ha bons escriptors que no es pugui dir on són bons escriptors”. I llavors, Ferrater, que poc abans ha blasmat la prosa metafòrica, que aquí i allà censura l'“escriptura d'artista”, il·lustra l'habilitat de Pla en l'ús de l'adjectiu (en la preparació de l'“efecte de l'adjectiu”) amb el següent exemple: “Se sent –carrer avall– el picar dels martells a l'enclusa del ferrer. Tres o quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí, esblaimats”. No es pot pas dir que sigui un fragment gaire afortunat. ¿On s'és vist que els ferrers facin servir martells? No anirien enlloc... Però el més sorprenent és que a Ferrater li encanti l'“adjectiu fort” final, aquest esblaimat, situat, de manera incisiva, fora de la frase. ¿No conté, aquest adjectiu, una càrrega metafòrica molt evident?

Sigui com vulgui, les apreciacions crítiques de Ferrater són les d'un lector privilegiat, molt per sobre de les possibilitats de la major part de crítics que oferia el país al seu temps. I força d'aquestes apreciacions –sobre Foix, sobre Pla, sobre Carner– s'han fet part indissoluble del sistema crític català, des de fa més de quaranta anys.