Diguéssim... tres prosistes

Podem sen­tir la seva veu

Par­tint de la cone­guda con­ferència de Car­les Riba titu­lada Una gene­ració sense novel·la, Fer­ra­ter argu­menta que els tres pro­sis­tes estu­di­ats no són els únics amb què compta la lite­ra­tura cata­lana del XX, però afirma que Car­ner i Foix –tots dos, autors d'una “prosa admi­ra­ble”– fan, quan escri­uen en rat­lles llar­gues, “deri­vats de la poe­sia”. Remarca que la prin­ci­pal difi­cul­tat a l'hora d'escriure una novel·la és el to, i aïlla els diver­sos ele­ments d'ordre variat que con­tri­bu­ei­xen a l'absència d'una prosa cata­lana potent. El marc de Fer­ra­ter era la lite­ra­tura occi­den­tal, i és per això que pot dir una cosa que després hem sen­tit repe­tir fins a la saci­e­tat: que Hemingway és un magnífic con­tista i, en canvi, un novel·lista medi­o­cre.

Quan Fer­ra­ter ana­litza Soli­tud, la novel·la de Cate­rina Albert, alerta que, tot i que no n'és gaire par­ti­dari, ho ha de fer refe­rint-se al seu “valor psi­co­a­nalític”. Des­tria, en el ric joc simbòlic de la novel·la, dues clas­ses de refe­rents: “Els objec­tes durs, aguts, tallants, que són símbols de la viri­li­tat; i una sèrie d'objec­tes flàccids, tous, esmorteïts, que són els símbols de la impotència del marit”. També afirma, clar i català, que la senyora Albert no es va psi­co­a­na­lit­zar per mitjà de la seva pro­ta­go­nista, la Mila, perquè era homo­se­xual. L'adjec­tiu que aplica, una vegada i una altra, a Manuel de Mon­to­liu, estudiós de l'obra d'Albert, és “xim­plet”. Aquest és un lli­bre de Fer­ra­ter en què podem sen­tir ben clara­ment la seva veu.

Però el millor de Tres pro­sis­tes, cal bus­car-ho en les pàgines que dedica a Josep Pla. Fer­ra­ter comença des­mun­tant una de les línies d'anàlisi de Joan Fus­ter, que atribuïa a l'estil de Pla un to col·loquial. Tot seguit, arre­met con­tra la idea que l'autor d'El qua­dern gris és un escrip­tor “vague”. Insis­teix que “no hi ha bons escrip­tors que no es pugui dir on són bons escrip­tors”. I lla­vors, Fer­ra­ter, que poc abans ha blas­mat la prosa metafòrica, que aquí i allà cen­sura l'“escrip­tura d'artista”, il·lus­tra l'habi­li­tat de Pla en l'ús de l'adjec­tiu (en la pre­pa­ració de l'“efecte de l'adjec­tiu”) amb el següent exem­ple: “Se sent –car­rer avall– el picar dels mar­tells a l'enclusa del fer­rer. Tres o qua­tre por­tes més enllà de casa, el fill del lam­pista, amb la fines­tra oberta, fa els seus monòtons, ina­ca­ba­bles exer­ci­cis de violí, esblai­mats”. No es pot pas dir que sigui un frag­ment gaire afor­tu­nat. ¿On s'és vist que els fer­rers facin ser­vir mar­tells? No ani­rien enlloc... Però el més sor­pre­nent és que a Fer­ra­ter li encanti l'“adjec­tiu fort” final, aquest esblai­mat, situat, de manera inci­siva, fora de la frase. ¿No conté, aquest adjec­tiu, una càrrega metafòrica molt evi­dent?

Sigui com vul­gui, les apre­ci­a­ci­ons crítiques de Fer­ra­ter són les d'un lec­tor pri­vi­le­giat, molt per sobre de les pos­si­bi­li­tats de la major part de crítics que ofe­ria el país al seu temps. I força d'aques­tes apre­ci­a­ci­ons –sobre Foix, sobre Pla, sobre Car­ner– s'han fet part indis­so­lu­ble del sis­tema crític català, des de fa més de qua­ranta anys.