Carreres professionals i longevitat. Un nou escenari
El debat sobre la viabilitat del sistema de pensions a Espanya, així com les mesures que hauran de prendre's per al seu perfeccionament i continuïtat, és una de les qüestions de màxima importància en l'agenda econòmica actual. Es tracta de definir uns paràmetres i condicions que permeten que el sistema sigui sostenible en el temps.
Les variables demogràfiques són d'una importància capital, però són silencioses. La seva evolució és de llarg recorregut i no encaixen amb els ritmes d'altres mètriques socials i econòmiques, tals com la presentació de resultats de les empreses o els cicles electorals.
L'augment de la longevitat lliure de discapacitat és un veritable èxit de la nostra societat, dels avenços de la ciència i de la tècnica. És el que Servan-Chreiber, de Rösnay, Simonnet i de Closets van definir en un text de fa uns anys com “una vida extra”.
També la revista The Economist va titular un estudi “Els 75 d'ara són els 65 d'abans”, i recentment, els professors Gratton i Scott, de la London Business School, han publicat un text imprescindible amb l'expressiu títol de “The 100-Year Life”.
A més de solucions financeres als nous reptes, han de buscar-se nous camins en l'àrea de la gestió, dels management i de l'emprenedoria.
Si les nostres societats van apropant-se a una vida de 100 anys amb taxes de natalitat baixes, els paràmetres en què acostumen a dividir-se les etapes vitals i professionals han de canviar.
Peter Drucker ja ens va fer veure la importància que un bon management té com a factor de millora social. Dirigir no és ostentar un càrrec, és una professió i el repte demogràfic ha d'incorporar-se a la creació de valor sostenible en les empreses.
L'evolució demogràfica obligarà a retardar l'edat de jubilació i a compatibilitzar pensió i activitat professional a qui ho desitgi i ofereixi els seus serveis de forma competitiva al mercat.
A les empreses conviuran fins a quatre generacions, i els directius hauran d'aprendre a gestionar amb eficàcia a subordinats molt més grans que ells, tal com ha posat de manifest el professor Peter Cappelli de la Universitat de Pennsilvània. Ha d'abandonar-se la idea que la prolongació de la vida activa dels de més edat limita les possibilitats dels joves, al contrari. Generalment, els països amb baixes taxes d'atur juvenil acostumen a tenir índexs d'atur de gent gran també baixos.
Amb una esperança de vida que s'aproparà als 100 anys no sembla lògic que a les persones se les prejubili amb una mica més de 50 anys i que això s'expliqui, generalment, com un acord no traumàtic (amb aquell vell esquema que la prejubilació és un èxit social), quan el que fa és enviar a ingents quantitats de talent i criteri al “no mercat”.
No es qüestiona la necessitat d'efectuar ajustaments que tenen les empreses o sectors sencers per causes tecnològiques, per canvis en la demanda o altres motius, però el repte ha d'afrontar-se amb visió estratègica i creativitat.
D'altra banda, el desenvolupament de les tecnologies, lluny de perjudicar els professionals de més edat, els beneficia si el seu impacte es gestiona bé. Així ho posava de manifest l'estudi Goldenworkers de la Unió Europea no fa molt de temps, i al qual no es va parar excessiva atenció.
Existeix un problema de fons de caràcter cultural, i és la discriminació implícita per causa de l'edat. Un fenomen que té possibles explicacions en un món dominat per la immediatesa de l'audiovisual, però que es generalitza i arriba fins i tot als parlaments. Aquí, on es valora que existeixi la diversitat de gènere, avui dia la generació de més edat s'hi troba infrarepresentada: és a dir, importants dosis de talent se'n queden fora.
La necessitat de donar solucions al sistema de pensions a Espanya induirà a canvis. Nous plantejaments en què també productes de previsió privats puguin complementar el model, sempre que en millorin la gestió, transparència, comissions i rendibilitat.
A la societat civil es donen iniciatives destinades a encarar la situació que aquí es descriu. La Fundació Age, com a punt de trobada i sensibilització, n'és un exemple doncs la difusió de coneixement en aquests temes és molt necessària.
D'altra banda, cal donar el màxim suport a l'emprenedoria dels de més edat. Les últimes dades de la nord-americana Kauffman Foundation indiquen que, en l'actualitat als Estats Units, prop del 30 per cent dels nous emprenedors tenen més de 50 anys.
En temps d'innovacions disruptives, ha d'aprofitar-se el talent al màxim, sense exclusions per causa de l'edat.
La sostenibilitat financera, la competitivitat i el benestar social depenen de tot això, i és una qüestió urgent.