Una dona sàvia, generosa i de bona conversa

Fran­cesca Casas Puig, la mare, la Paquita de can Peri­cay, ha abai­xat el teló aquest dis­sabte 2 de març als 92 anys després d’una llarga funció vis­cuda a base de ten­dresa, gene­ro­si­tat, intel·ligència i una extra­or­dinària capa­ci­tat de com­prensió. Nas­cuda el 20 de juliol del 1926 a cal Senyor Narcís de Vidre­res, filla gran dels maso­vers Miquel Casas i Dolors Puig, va pas­sar la seva infància a can Gim­fer­rer Nou i a can Duran de Cal­des de Mala­ve­lla fins que al 1953 es va casar amb Fran­cesc Vinyo­les Peri­cay i va anar a viure a can Peri­cay de Sils, al veïnat de la Gra­nota, on nai­xe­ria la seva única filla, Carme

De ben jove li va tocar fer de segona mare perquè el seu pare va morir a la guerra dei­xant qua­tre fills: Fran­cesca, Paquito, Àngela i Maria. La seva mare es tor­na­ria a casar amb en Jaume Sala i d’aquest matri­moni en nai­xe­ria Carme, Josep i Joan. Set ger­mans molt units que han tro­bat en la gran de la colla un ferm pun­tal.

Va rebre una edu­cació oberta en l’escola repu­bli­cana que li va des­per­tar curi­o­si­tat per apren­dre i un nota­ble espe­rit crític, la qual cosa la va sal­var de la misèria moral del fran­quisme: ella tenia les pròpies con­vic­ci­ons i un natu­ral escèptic propi de les per­so­nes pru­dents i sàvies. De casada, va tre­ba­llar dur, de sol a ombra com es feia en les cases de pagès, i en escas­ses oca­si­ons d’esbarjo em duia en bici­cleta a tea­tre a Vidre­res i a la bibli­o­teca perquè em volia donar un futur millor a través dels estu­dis i va fer tots els sacri­fi­cis per acon­se­guir-ho. Dones com la mare han tirat enda­vant la vida, que era sobre­tot la vida de la seva família però també la vida d’un país endar­re­rit, sense por­tes ni fines­tres i que elles man­te­nien amb força i dig­ni­tat. A mit­jan anys 80, després de la seva jubi­lació, va tenir ocasió de conèixer món, de “mirar aquesta terra” a fons i tre­pit­jar-la amb el pare i els oncles Jaume Vinyo­les Peri­cay i Maria Roca Rami­o­net; dels viat­ges en tor­nava entu­si­as­mada i rejo­ve­nida.

Molt aco­lli­dora, amiga de les meves ami­gues, gran con­ver­sa­dora, dona de paraula i de bones parau­les. Ha esti­mat el marit; la meva pare­lla, en Pau, que li ha fet cos­tat en la malal­tia; les seves netes, Binta i Maria, de les quals se sen­tia molt orgu­llosa, els seus ger­mans i ger­ma­nes, nebots i nebo­des, cunyats i cunya­des. Se n’ha anat en pau i ens deixa més ten­dresa que tris­tesa perquè n’hem pogut gau­dir molt de temps i és evi­dent que ens ha con­ti­nuat cui­dant men­tre la cuidàvem. Ha tin­gut la sort de conèixer tres bes­nets, l’Índia i l’Eddine (fills de l’Aya i en Ramsés) i l’Aisha, (filla de la Coumba i en Julián). Per a ella la família era gran, molt gran perquè sabia mirar endins de les per­so­nes. També ho sap fer l’Isaac (podem dir que un altre nét) que es va aco­mi­a­dar d’ella amb tanta natu­ra­li­tat. Amb tots aquests tre­sors te’n vas però ja saps que no ens dei­xes. Gràcies, Paquita.

.