Adrià Creus i el seu llegat pedagògic

Escric aques­tes refle­xi­ons encara tras­bal­sada per la mort del peda­gog Adrià Creus, una notícia tan dura com ines­pe­rada. L’escola de Bor­dils, on l’Adrià era res­pon­sa­ble del taller d’art, no havia tin­gut temps de recu­pe­rar-se de la mort acci­den­tal de la seva direc­tora, la Dolors Vila­nova, quan els ha arri­bat, també de manera sob­tada, la mort de l’Adrià. És espe­ci­al­ment dolorós per­dre una part d’un equip docent con­so­li­dat amb mol­tes hores de feina ben feta. Tota la comu­ni­tat edu­ca­tiva viurà durant aquests curs la pèrdua i el dol de dos mem­bres repre­sen­ta­tius d’aquesta escola sin­gu­lar. Una escola reco­ne­guda pel fet d’estar situ­ada en un edi­fici de la Segona República, i perquè gau­deix d’un pres­tigi que s’ha gua­nyat amb esforç.

Amb la mort recent de l’Adrià, es tanca un capítol de la història de l’edu­cació artística a Cata­lu­nya. Con­ti­nu­a­rem expli­cant als estu­di­ants d’edu­cació infan­til i primària de la UdG la importància dels pri­mers tallers d’art a les esco­les públi­ques (cre­ats per superar un ense­nya­ment basat en la còpia de làmines), però ja no podran com­pro­var la tasca que feia l’Adrià al taller de l’escola de Bor­dils. Hem per­dut un refe­rent i un col·labo­ra­dor. Des­a­pa­reix amb ell un model d’apre­nen­tatge de l’art, ja no ens queda quasi cap docent que el porti a terme.

Em ser­veix de con­sol haver pogut escriure, jun­ta­ment amb la Mireia Gui­llau­mes, un lli­bre sobre la tasca pedagògica de l’Ester Boix i en Ricard Creus, la mare i el pare de l’Adrià. El lli­bre Inter­secció d’art, vida i edu­cació és un text que recull la ini­ci­a­tiva dels cre­a­dors del taller l’Arc, a Bar­ce­lona. L’Arc va ser un lloc molt impor­tant a la dècada dels setanta i vui­tanta, i un ama­ble punt de tro­bada on es reu­nien mol­tes per­so­nes del món cul­tu­ral. Per L’Arc, a banda del seu alum­nat, hi passàvem tots els que volíem esbri­nar com s’apre­nien les arts. En aque­lles visi­tes, rebíem una afec­tu­osa aco­llida que feia que en sortíssim moti­vats per ser pro­fes­sors d’edu­cació artística, però, a més, en sortíem amb una agenda plena de reco­ma­na­ci­ons sobre les millors expo­si­ci­ons, lli­bres, pel·lícules i altres acti­vi­tats cul­tu­rals del moment.

L’Adrià sens dubte va saber apro­fi­tar aquells apre­nen­tat­ges que va tenir tan a prop i hi va posar la seva empremta per­so­nal. Era poli­facètic i huma­nista. Dins els seus molt recur­sos com a medi­a­dor a les clas­ses d’art, cal des­ta­car l’ús de la iro­nia, però sem­pre amb algun mis­satge posi­tiu. Tenia un gran res­pecte pel tarannà de tot­hom i una empa­tia que el feia espe­ci­al­ment vàlid per enten­dre les cre­a­ci­ons del seu alum­nat.

Veu­rem pro­pe­ra­ment una de les seves expo­si­ci­ons a la sala dels Amics del Museu d’Art del car­rer Ciu­ta­dans de Girona, espero que també podrem gau­dir d’alguna edició dels seus poe­mes i d’altres tex­tos que feia anys que anava escri­vint. Últi­ma­ment, s’havia donat a conèixer en el món del tea­tre i pre­pa­rava un espec­ta­cle amb tite­lles que tots els seus amics esperàvem amb can­de­le­tes i que ens ha que­dat pen­dent. El recor­daré assa­jant-lo a casa meva, el dia del meu ani­ver­sari, el pas­sat mes de febrer. Ens ha dei­xat massa aviat perquè vivia un moment ple de pro­jec­tes. Vet­lla­rem pel teu lle­gat, esti­mat Adrià!