En català, senyoria, si li plau

Marc Belzunces va decidir lliurement no presentar-se a la mesa electoral a la qual havia estat destinat en les últimes eleccions per elegir el president del govern central. En Marc milita en l’independentisme, es considera aliè a aquesta votació i per això va decidir objectar i no anar-hi. La conseqüència legal a aquest comportament va ser l’obertura d’un procés penal en contra seva en què se l’acusa d’un delicte electoral. El seu cas serà jutjat per la secció cinquena de l’Audiència de Barcelona el juny de l’any vinent.

La tramitació del procediment, d’una gran simplicitat processal al costat d’altres que discorren pels jutjats d’instrucció, s’ha vist absurdament complicada per l’obstinada actitud dels diversos jutjats que hi han intervingut de no fer cas a la petició d’en Marc perquè tota la documentació del procediment li sigui notificada en català. Aquesta no és una petició capritxosa de l’advocada d’en Marc, Marta Clapés, sinó que és una possibilitat prevista per diverses normes legals, totes elles pensades per fer possible que els ciutadans exercitin el dret a l’opció lingüística davant els tribunals de justícia.

Tant al jutjat d’instrucció 19 de Barcelona, com després al jutjat penal número 9 –on el cas va anar a parar per error–, com ara a la secció 5a de l’Audiència, la lletrada ha hagut de batallar, i encara ho fa, per aconseguir que la justícia es relacioni amb el seu client en la llengua que aquest ha triat i que expressament ha fet constar als papers entregats als jutges. L’última petició feta per Clapés ha tingut en la secció de l’Audiència una resposta que equival a donar al català la categoria de llengua de segona, és a dir, accepten lliurar-li els documents en català però, això sí, un cop s’ha fet la corresponent traducció de “les resolucions que es dictin en la causa”.

Entre la bateria de lleis que cita la lletrada hi ha l’article 33 de l’Estatut de Catalunya. Precisament el mateix article amb què el Suprem va fonamentar recentment una resolució en què donava la raó a un advocat sobre el seu dret a presentar un recurs en llengua catalana, sense la traducció corresponent. La batalla de l’advocada topa amb un acord del TSJC que en el seu moment ja va avalar la via de la traducció per resoldre els conflictes de drets lingüístics.