Cultura, encarnació evangèlica, nació

Al cap de vint-i-cinc anys de la publicació d'Arrels cristianes de Catalunya, el tret més sorprenent que en destaca, com tothom sap, és aquesta afirmació: “Com a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d'història”. Mots contundents, fets des d'una convicció profunda destinada a perdurar fins avui.

El secret de l'èxit de l'empresa tingué com a origen haver-se deixat portar per motius merament eclesials. Ras i curt: una lúcida i avançada aplicació de la doctrina social de l'Església sobre nacionalismes. I els que, no gaire lluny de nosaltres, refusen aquesta evolució doctrinal, la degraden a un mer fer política i hi contraposen el sagrat concepte d'evangelització oblidant que, el que el magisteri de l'Església ha unit, el cristià no ho pot separar. Quin regust de tristesa no deixen opinions com aquella que de tant en tant sentim: “Sí, és un bon pastor, però una capsa tancada en tot el que es refereix a Catalunya”.

Els cristians catalans, començant pels nostres bisbes, hem viscut de renda de la generació episcopal anterior, tan respectable: ho hem de reconèixer. Per això ens ha estat fàcil referir-nos a les Arrels cristianes durant un quart de segle. I, per bé que el document –que fa quelcom més que afirmar el caràcter nacional de Catalunya– en molts aspectes hagi quedat superat pels anys, caldrà remetre-s'hi mentre no hi hagi un de millor, de més actualitzat, que no en rebaixi la qualitat, mal que sigui amb piadoses intencions.

Si fos així, ens trobaríem davant una no acceptació de l'esmentada doctrina social, feta evolucionar per l'experiència personal del papa Joan Pau II. I la clau d'aquesta experiència convertida en magisteri és el descobriment de la relació entre cultura i nacionalitat. “No hi ha, al mapa d'Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania?” (2.06.80).

De fet –Catalunya n'és una prova fefaent–, la interrelació entre cultura, sentit de nació i encarnació evangèlica ha donat una presència d'Església totalment vàlida. Ben a prop d'aquest vint-i-cinquè aniversari, hem viscut la dedicació de la Sagrada Família, en què els tres elements s'han amalgamat a la perfecció. I ha crescut la comunió entre les nostres esglésies i la seu de Pere. No hauria de ser, aquesta, la lliçó més recent d'on ens volia portar la generació episcopal que ens llegà les Arrels cristianes?