La dona robot reneix

Excep­ci­o­nal va resul­tar el final de festa de la Pas­sa­rel·la 080, que va obrir de nit la pis­cina de salts olímpics a la ciu­ta­da­nia no per banyar-s’hi sinó per con­tem­plar la retros­pec­tiva de ves­tits de la col·lecció de Thi­erry Mugler, cre­a­dor fetitxe dels anys 80, que volia París i final­ment s’ha que­dat Bar­ce­lona.

Mal­grat que la seva casa per­tany a una firma de cosmètics i el seu nom actu­al­ment està asso­ciat als per­fums, la història de la moda guar­darà per sem­pre memòria de les for­mes sexis i dures d’amplies esque­nes i cin­tu­res estre­tes que dibui­xa­ven la seva dona. La cin­quan­tena de ves­tits que es van veure dime­cres, amb l’horitzó de la ciu­tat al fons i un joc de làsers arran de terra, eren una síntesi del Mugler més arris­cat, el que recre­ava dones robot a l’estil Metro­po­lis de Fritz Lang, les con­ver­tia en insec­tes veri­no­sos o en domi­na­trix des­pi­e­ta­des... Hi va haver bar­reja de mate­ri­als, des del PVC a la pell sintètica, coti­lles metàl·liques i uns biqui­nis que recre­a­ven el tren­cadís gau­dinià, però res de prêt-à-por­ter. El homes no sur­ten mai tan ben parats en la fan­ta­sia mugli­ana, tan vigent que fins i tot s’hi poden tro­bar referències en les col·lec­ci­ons actu­als de Balen­ci­aga o Dolce & Gab­bana.

Va valer la pena espe­rar els 50 minuts que va tri­gar a començar l’espec­ta­cle que clau­su­rava la pri­mera aposta de pas­sa­rel·la de la con­se­lle­ria de Josep Huguet, que ha tin­gut com a cen­tre el Raval. “Estem molt satis­fets de com ha anat tot i ja podem avançar que la pròxima serà a Sants” , avançava el secre­tari de Comerç, Emili Val­dero, que afe­gia que als peri­o­dis­tes estran­gers els ha encan­tat que es fes al juliol i no al setem­bre, “així que pot­ser ens plan­te­ja­rem seguir”. O sigui, que ens fan més cas si hi ha sol i platja que no col·locats enmig del calen­dari ofi­cial.

Val­dero també va fer front a les crítiques als pre­mis de moda emer­gent for­mu­la­des per cinc esco­les que con­si­de­ra­ven que se n’afa­vo­ria una en con­cret, vin­cu­lada per via fami­liar al secre­tari, ja que de 20 fina­lis­tes, 11 eren d’aquesta escola. “No em pre­o­cupa gens perquè el jurat el for­men experts, peri­o­dis­tes i dis­se­nya­dors neu­trals que ni tan sols sabien els noms de les esco­les dels nois, i tot està cer­ti­fi­cat per notari”. I afe­gia que tot és impre­vi­si­ble, ja que la gua­nya­dora del premi Moda­FAD i d’un stage amb Gilles Rosier, Montse Liarte –que és d’una de les esco­les que fir­ma­ven el mani­fest– “va arri­bar a la final pels pèls amb els seus dibui­xos, però després en veure el seu dis­seny fet en roba el jurat la va des­ta­car entre tots”.