Necrològiques

TOT RECORDANT

L’ombra de Julio Cortázar a Barcelona

L’escriptor argentí, que va morir fa quaranta anys, va tenir des de petit un vincle fonamental amb la ciutat

Un dels gegants de la lite­ra­tura lla­ti­no­a­me­ri­cana, Julio Cortázar –igual que els pre­mis Nobel García Márquez i Var­gas Llosa–, no va ser capaç de defu­gir l’encant que per a molts va tenir la Bar­ce­lona dels anys setanta. Amb tot, Cortázar, que va morir avui fa qua­ranta anys a París (1984), tenia raons ben per­so­nals per estar lli­gat a una capi­tal amb la qual durant molts anys hi va tenir una relació onírica, lite­ral­ment.

L’autor de la con­tra­no­vel·la Rayu­ela, una obra d’una influència cab­dal, va néixer a Brus­sel·les (1914), on el seu pare feia de diplomàtic, quan la Gran Guerra, que se’n va dir lla­vors, va entrar en ebu­llició amb els ale­manys entrant a Bèlgica sense opo­sició. La família va fugir pri­mer a Suïssa i després pre­ci­sa­ment a Bar­ce­lona. Cortázar, de nen, hi va viure un parell d’anys abans que tots ple­gats tor­nes­sin a la seva esti­mada Argen­tina.

Quan ja era un escrip­tor for­mi­da­ble, l’argentí va recor­dar en una famosa entre­vista amb Joaquín Soler Ser­rano a TVE que, de nen, va començar a tenir som­nis estranys amb imat­ges que no acon­se­guia con­cre­tar. Va ser la seva mare qui el va posar sobre la pista de Gaudí. Quan era un mar­rec de dos anys anava a jugar cada dia al parc Güell amb l’altra mai­nada del barri. La seva admi­ració per Gaudí va començar, doncs, d’una manera tan sur­re­a­lista com les seves pròpies obres. Molt abans que els grans de la lite­ra­tura sud-ame­ri­cana coin­ci­dis­sin a la capi­tal cata­lana sota el parai­gua de Carme Bal­cells, l’argentí s’hi va plan­tar el 1949 amb un vai­xell encara amb les difo­ses imat­ges del parc Güell per­se­guint-lo de mati­nada. Va ser una visita gai­rebé fur­tiva i la màgia que recor­dava de nen, com si hagués vis­cut una aven­tura de Lewis Car­roll, ja s’havia per­dut.

Però la causa bar­ce­lo­nina no estava per­duda del tot per a l’escrip­tor, sobre­tot quan es va ins­tal·lar a París per fer de tra­duc­tor, a una distància més o menys sal­va­ble com­pa­rant-la amb la tra­ves­sia que havia escomès als anys qua­ranta. Va ser l’escrip­tora i poeta Cris­tina Peri Rossi la que el va fer tor­nar a Cata­lu­nya. La uru­gua­iana havia fugit del cop d’estat del 1972 al seu país. L’any següent, Cortázar, ja divor­ciat de la seva pri­mera dona, Aurora Bernárdez, va escriure des de París a l’escrip­tora de Mon­te­vi­deo mos­trant la seva admi­ració pel Libro de mis pri­mos. Pri­mer es van citar a París, però unes set­ma­nes després van deci­dir con­viure ple­gats a Bar­ce­lona, una ciu­tat que no era ni la del 1918 ni la del 1949.

La prin­ci­pal font de conei­xe­ment de com vivia Cortázar a Bar­ce­lona ha estat sem­pre Peri Rossi, que va escriure un lli­bre sobre els indrets pre­fe­rits de Cortázar a la ciu­tat. De fet, és ella la que defensa que la causa de la mort de Cortázar als 69 anys va ser una trans­fusió de sang con­ta­mi­nada amb sida quan la malal­tia encara no era cone­guda.

A banda del parc Güell, on hi va tor­nar a anar de gran, Cortázar també havia recor­dat en algun somni de petit el Palau de la Música. També agraïa en les seves visi­tes els pas­se­jos per la Ram­bla, tot i que no volia que els seus lec­tors l’atu­res­sin ni que altres escrip­tors o amics vul­gues­sin fer-la petar entre quios­cos i vene­dors d’ocells. Amb els seus 1,93 metres, li cos­tava pas­sar des­a­per­ce­but i, a diferència de García Márquez i altres col·legues, no era dels que sen­tien passió per l’alta cuina. Per com­prar roba no li que­dava cap més remei que recórrer a El Corte Inglés.

Cortázar era un fanàtic de la boxa i del jazz, que con­si­de­rava (opinió impo­pu­lar) que era una cosa més d’homes, que eren més d’impro­vi­sar i les dones, en canvi, ho tenen tot més pla­ne­jat. Amb tot, a Bar­ce­lona es va ena­mo­rar, par­lant de música, de Mont­ser­rat Caballé, a la qual va con­si­de­rar, el pri­mer cop que la va veure can­tar, l’hereva de Renata Tebaldi. Joan Miró també li va robar el cor i el seu lloc pre­fe­rit de la ciu­tat eren les escu­lle­res, més que Ciu­tat Vella i les seves lli­bre­ries. En les seves visi­tes solia fer el tra­jecte París-Bar­ce­lona en una rulot i, segons ell mateix, havia arri­bat a dor­mir-hi a dins a la plaça de Les­seps.

El seu des­co­bri­dor lite­rari, l’edi­tor argentí Fran­cisco Porrúa, el va conèixer a través d’un català exi­liat a l’Argen­tina, Antoni López Llausàs, lla­vors pro­pi­e­tari de l’edi­to­rial Suda­me­ri­cana de Bue­nos Aires, que va edi­tar els seus pri­mers lli­bres sense fer-ne pràcti­ca­ment pro­moció.

Política­ment, és ben cone­gut que Cortázar es va impli­car en tota mena de movi­ments d’esquer­res, alguns dels quals el van por­tar a con­tra­dic­ci­ons notòries. El 1951 ja va fugir del règim de Perón cap a París. Més enda­vant va mos­trar-se a favor de la revo­lució cubana i el movi­ment san­di­nista, però el 1971 va sig­nar la carta de pro­testa d’intel·lec­tu­als –molts vivien a Bar­ce­lona– per l’acti­tud de Cas­tro davant l’escrip­tor dis­si­dent Heberto Padi­lla, obli­gat a lle­gir en públic una carta d’autocrítica.

Car­les Álva­rez, un dels grans espe­ci­a­lis­tes de Cortázar a Cata­lu­nya, afir­mava en una entre­vista el 2009 que a l’Argen­tina l’escrip­tor és “tan popu­lar com Messi”. Va reco­pi­lar tex­tos i arti­cles inèdits de l’autor a Pape­les ines­pe­ra­dos (Alfa­guara). L’estudi de l’autor, que tenia naci­o­na­li­tat fran­cesa i des­cansa al cemen­tiri de Mont­par­nasse, abraça dife­rents gene­ra­ci­ons de lec­tors, filòlegs i escrip­tors que el van des­co­brint. Roberto Bolaño ho va fer pre­ci­sa­ment a Bar­ce­lona a través del seu amic Jaume Bena­vente. I a fe de déu que la seva empremta es va fer notar en les futu­res obres del xilè.

Escri­vint sobre Cortázar, gran rival de Bor­ges, segons els segui­dors de l’un i de l’altre, he recor­dat el gran repor­tatge que Lluís Llort va publi­car en aquest mateix diari sobre el 1914, any en què va néixer l’argentí. Per algun mis­teriós mira­cle o una con­junció astral mai vista, també ho van fer amb pocs mesos de diferència Julián Marías, Octa­vio Paz, Maria Lang, Martí de Riquer, Bohu­mil Hra­bal, Mario Luzi, Nica­nor Parra, Dylan Tho­mas, Joan Vinyoli, William Bur­roughs, Adolfo Bioy Casa­res, Mar­gue­rite Duras i Julio Caro Baroja.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia